Corrandes d'exili

Estant tan a prop de la fi del món, el finis terrae, i tenint temps després d'haver anat més ràpid del previst la temptació era massa gran com per no aprofitar-ho i anar fins a Fisterra. Contràriament a com he fet fins ara aquest cop no vaig sol si no que m'he integrat al grup de la meva germana.
Després de dos dies de relax, molt de pop i força Ribeiro, ha estat una mica difícil d'arrencar. Hem sortit de Santiago tard, cap a 2/4 de 9. El camí era molt agradable, seguint la tònica dels últims dies, encara que a aquelles hores començava a fer calor i no hi havia ni un núvol enlloc. El poblet més bonic per on hem passat ha estat Ponte Maceira, cases sòlides de granit en un revolt del riu.
L'únic contratemps ha estat que a l'hora que hem arribat a Negreira l'alberg municipal ja estava plè i hem hagut de recular per anar a un alberg privat. Queden dues etapes més per banyar-nos en aigües de la costa de la mort.

• The relativity of space and time: It is not the same 10 km at 6 am than 10 km by midday.
• The importance of selecting your steps and making sure that you have your feet on the ground.
• There are more good people than bad people in the world but bad people get more attention.
• What is essential to survive: Water and good shoes.
• The little pleasures: The shower, eating when you are hungry, drinking when you are thirsty, going to the toilet, sleeping, the shadow.
• Finding your rhythm is essential to walk comfortably: You cannot go too fast but you cannot go to slow either.
• Silence exists.
• The pilgrim does not demand, he thanks. But applying this philosophy in live I will probably get fired.
• God may exist or not but something that moves thousands of people during hundreds of years deserves respect.
• Beauty can take multiple forms.
• The Light of the early morning can make any scenery magic, the light of midday, cruel.
• If you walk enough you can empty your mind. If you empty your mind you can refill it.
• Everybody needs to be alone. Everybody needs to share time with others.
  
• If you explore your limits you may enhance them.
• If you work to reach an aim you may reach it or not but you will always learn something in the process.
• If you cook for four people, six people will end up eating.
• The casual encounters may be the most fascinating ones.
• It is much harder to make one step back than two forward but sometimes it is necessary.
• Thinking is something you do alone. Having ideas requires human contact.
• There are as many ways to do the Camino as people walking.
• Reaching destination is not the most important thing. It is actually not necessary.
• There are people that die while walking. I do not think this is the most terrible death.
• The way down can be much harder than the way up.
• There are a lot of things that do not depend on you in the Camino. Try to control what do depend on you and do not bother about the rest.
• If you say hello they may say hello. If you do not say hello it is not likely that they say hello.
• The sun makes you sweat but it also dries your clothes.
• Almost always you can make a step further but not always it is wise to do it.
• To communicate with somebody the most important thing is the will to communicate.
• You always have to stop and help who needs it. The Camino it is going to be there whether you do it earlier or later.
• You have to try to drink water from all the fountains. The next one may be too far away.
• Nobody can make the Camino for you but they can always encourage you to keep on going.
• Probably living following the philosophy of the Camino is impractical. The problem is the philosophy or the life style?
  

• La relativitat del temps i l'espai: No és el mateix 10 km a les 6 del matí que a migdia.
• La importància d'escollir bé els teus passos i assegurar-te que toques de peus a terra.
• En el món hi ha més bones persones que males persones però les males persones tenen més publicitat.
• El que és essencial per a sobreviure: Un bon calçat i aigua.
• Els petits plaers: La dutxa, menjar quan es té gana, beure quan es té set, anar al lavabo, dormir, l'ombra.
• Trobar el teu ritme és essencial per a caminar còmode: No pots anar massa ràpid però tampoc massa a poc a poc.
• El silenci existeix.
• El pelegrí no exigeix, agraeix. Tot i que si aplico aquesta màxima a la vida probablement em faran fora de la feina.
• Déu pot existir o no però una cosa que impulsa milers de persones durant centenars d'anys a passar de la inèrcia al moviment s'ha de respectar.
• La bellesa pot prendre moltes formes.
• La llum del matí pot tenyir qualsevol paisatge de màgia, la del migdia, de crueltat.
• Si camines prou pots buidar la ment. Si buides la ment la pots reomplir.
• Tothom necessita està sol. Tothom necessita sentir-se acompanyat.
• Si explores els teus límits potser els eixamplaràs.
• Si t'esforces per aconseguir una fita potser l'aconseguiràs, potser no, però sempre aprendràs quelcom en el procés.
• Si cuines per a quatre, n'acabaran menjant sis.
• Els encontres més casuals poden ser els més fascinants. És bo està obert a nous encontres.
• És molt més dur fer un pas enrere que dos endavant però a vegades és necessari.
• El pensament es formula en solitari, les idees sorgeixen del contacte humà.
• Hi ha tantes maneres de fer el camí com persones fent-lo.
• Decididament arribar a destí no és el més important i pot ser absolutament prescindible.
• Hi ha gent que mor caminant. No em sembla la més terrible de les morts.
• Les baixades poden ser molt més dures que les pujades.
• Hi ha moltes coses que no depenen de tu en un camí. Intenta controlar el que si que depèn de tu i no t'encaparris per la resta.
• Si saludes és possible que et saludin. Si no saludes és difícil que et saludin.
• El sol et fa suar però també t'asseca la roba.
• Quasi sempre podries fer un pas més però no sempre és assenyat fer-lo.
• Per a comunicar-se amb algú el més important és la voluntat de comunicar-se.
• Sempre t'has de parar a ajudar qui ho necessita. El camí seguirà allí tan si el fas més tard com més d'hora.
• S'ha d'intentar beure aigua de totes les fonts. Pot ser que la pròxima sigui massa lluny.
• Ningú pot fer el camí per tu però sempre poden animar-t'hi.
• Probablement viure seguint la filosofia del camí sigui impracticable. El problema és la filosofia o l'estil de vida?
  

En aquesta etapa no tenia intenció d'anar tan lluny. En principi em volia quedar a Santa Irene o Pedrouzo, a uns 20 km de Santiago però la proximitat del destí i el fet que fos 25 de Juliol i per tant el dia de l'apòstol m'han esperonat a seguir endavant.
De fet l'etapa, a part de la llargària, no tenia res d'especial. Continuava en la tònica de pujar i baixar turonets, caminar enmig del bosc i de tan en tan creuar petits llogarets rurals. A Arzúa he tastat el famós formatge local, molt tendre, en un bar regentat per una senyora gran que tenia el rellotge interior alentit. A Santa Irene no he vist la font santa que m'hauria d'haver curat les mules. Sortosament tampoc tenia mules per curar.
Arribar a Monte do Gozo ha estat efectivament un goig tot i que la vista sobre Santiago era menys espectacular del que pensava. De totes maneres he celebrat el quasi final d'etapa prenent-me una cerveseta i unes patatones a la salut de Santiago. Curiosament el meu moment de glòria i harmonia ha estat apunt d'acabar en tragèdia. Una "senyora" estava bramant contra el món en general i el seu fill en particular i li he fet notar que estava trencant el meu moment de pau. La senyora s'ha ofès i ha anat a buscar el marit. He entès (massa tard) que tractava amb energumens de barriada de la pitjor espècie o sigui que els he desitjat un bon camí, he deixat que m'insultessin a gust i m'he retirat discretament. De totes maneres ja m'havia acabat la cervesa.
L'arribada a Santiago ha estat emocionant però tenia massa coses a fer per paladejar el moment. He corregut a l'oficina del pelegrí a recollir la Compostela, amb el meu nom escrit en bon llatí. Després he corregut a l'oficina de turisme a veure si un miracle fia que trobés lloc en un alberg. Hi ha hagut miracle o sigui que he tornat a córrer cap a l'alberg on m'ha estat graciosament concedida una habitació individual, tot un luxe després de tres setmanes de dormir acompanyat de roncs, tos i altres senyals de presència humana.
Després de deixar les meves coses a l'alberg, per celebrar l'èxit de l'expedició he anat a una polperia excepcional (Conxeiros) recomanada pel recepcionista de l'alberg. Allí he descobert que el pop pot tenir una consistència diferent del xiclet i que amb una mica de Ribeiro es converteix en menjar dels déus. En l'àpat no he estat sol sinó que m'ha acompanyat una dona de Mallorca que estava molt emocionada perquè anava a pelegrinar per primera vegada des de Sarria i sola.
Després he anat a donar un tomb per Santiago en festes, he escoltat una mica del concert de cloenda de les festes (un grup gallec amb molta gaita per a mi desconegut però sembla que molt popular entre el públic) i he fet cap a l'alberg. De camí he vist i sentit els focs artificials de fi de festa i no he pogut evitar tenir l'estúpida sensació que m'estaven dedicats.

Continuem amb la mateixa tònica del dia anterior. Una agradable passejada per pistes de terra amb molta ombra i lluny de les carreteres principals. Si de cas les valls s'han eixamplat i ja hi ha prou superfície plana per posar un camp de futbol. La vegetació també ha canviat. Hem deixat enrere les rouredes i ara hi ha sobretot pi, eucaliptus (posi un toc austral a la seva comarca) i, en algun lloc, matoll.
Avui ha fet un dia gallec. S'ha despertat rúfol. En alguns moments roinejava una mica sense que fos prou com per decidir-se a treure la capelina i ara fa un solet molt agradable (i oportú perquè tinc l'esperança de que se m'eixugui la roba que he rentat).
Melide és una vila mitjana que a la tarda de diumenge té l'aire ensonyat i absent, de migdiada i sobretaula llarga de tantes i tantes ciutats de províncies.
Els albergs gallecs tenen una particularitat curiosa. Tots són nous, molt moderns, tenen una cuina enorme... i cap estri per cuinar. Suposo que s'espera que cada pelegrí carretegi els seus plats, paelles, cassoles, etc. Evidentment consideren que no anem prou carregats. A la pràctica això vol dir que promouen el turipelegrinatge: grups organitzats que porten cotxe escombra, amb gent poc preparada per caminar i on si cal et porten en taxi (o a pes de braços).

L'etapa d'avui es podria definir com una bonica passejada per les valls gallegues. Això sí, la passejada ja no la fas sol sinó que, sobretot a partir de Sarria, una multitud de pelegrins t'acompanyen. La majoria són d'una nova espècie: circulen sense motxilla a l'esquena i són molt més sorollosos. En alguns moments arribes a enyorar la quietud de la meseta.
L'etapa s'ha allargat més del compte degut als problemes tècnics d'algun pelegrí que m'acompanyava però sempre circulant per entre, boscos, camps, pastures i petits poblets, finalment hem arribat a Portomarín.
Portomarín va ser reconstruït pedra per pedra per deixar lloc a un pantà sobre el riu Miño. Misteriosament, el pantà estava buit. Un es pregunta perquè calia tot aquest remenament doncs. Sobretot perquè calia muntar i desmuntar l'església fortificada de San Nicolás, que té una factura remarcable.
Hem superat la línia dels 100 km per arribar a Santiago.

Sens dubte una de les etapes més boniques del Camino. La pujada a O Cebreiro té més de mística que de dificultat real. Sobretot si l'afrontes fresc al matí. Si el pelegrí es troba amb les forces justes potser si que es fa una mica dura però per a un pelegrí en forma no té massa dificultat i si en tingués la bellesa del paisatge dóna prou motivació per seguir endavant.
O Cebreiro deu ser un poble molt bonic però la realitat és que no l'he vist. Una boira espessa ho cobria tot. Quan finalment he deixat enrere el cap de núvol se m'ha ofert l'esplendor de Galícia. Turons verds, arrodonits, vaques pasturant pels prats i l'olor barreja d'herba humida i fems de vaca. Quin contrast amb l'aspror del paisatge messetari!
El descens de la muntanya s'ha vist alentit per un embús de vaques transitant cap a noves pastures. Si no sense cap novetat destacable he arribat a Samos cap a les 3 de la tarda, just a temps per a l'obertura de portes de l'alberg del monestir. el monestir és una autèntica joia. Molt ben col·locat i molt harmoniós amb el paisatge.
A Samos m'he trobat amb l'Anna, la meva germana i el seu grup. Els quilòmetres recorreguts han estat esborrats gràcies a un bany en una platja fluvial.

Aquesta ha estat una etapa amb moments bonics però també amb moments molt avorridots. Quan finalment he deixat enrere els suburbis de Ponferrada ha estat preciós perquè el camí passava entre vinyes fins a Villafranca del Bierzo. Entremig m'he trobat amb un tipus pintoresc. Un polonès de llarga barba blanca que va sortir de la seva ciutat natal a la frontera amb Polònia fa més de tres mesos. Camina tot el dia, para on es troba quan es pon el sol, no porta rellotge i quan li he preguntat perquè feia el Camino m'ha sabut contestar. Crec que es mirava amb un cert menyspreu els turipelegrins. En tot cas era el pelegrí més autèntic que he trobat fins ara.
Villafranca del Bierzo és una vila preciosa, envoltada de muntanyes i amb una pila de monuments, esglésies, palaus.. i tot això en una vila de 3000 habitants. També hi ha l'església de Santiago on segons una Bula papal si el pelegrí no es troba en condicions de continuar pot acabar el pelegrinatge. Malauradament estic en massa bona forma per a poder acabar el viatge aquí o sigui que hauré de continuar.
Entre Villafranca i la Vega de Valcarce podria ser un recorregut agradable perquè el camí segueix el curs del riu Valcarce però està encaixonat entre l'antiga carretera nacional i la nova i tot és asfaltat, per tant és cansat i avorrit. Sembla que hi ha una ruta alternativa des de Villafranca que passa per la muntanya però no l'he sabut trobar.
Després d'una tonificant dutxa d'aigua freda (no tenia altra opció) i una (voluntària) remullada de peus al riu Valcarce estic en condicions d'afrontar l'etapa de demà: La pujada a Cebreiro.

L'ambient del sopar ahir va ser agradable tot hi que potser no tan especial com ho va ser el de Grañón. Hi havia molts catalans i assimilats. Com per exemple una família completa de Sagunt o un noi de la Baells (Franja) que estava fent el viatge de tornada després d'haver fet el viatge d'anada pel camí del Nord.
Decididament en aquest pelegrinatge està essent més terrible la fred que la calor. La nit ha estat complicada. Tot hi disposar d'una manta he acabat dormint (és un dir) vestit de cap a peus. Sort que l'alberg ens ha proporcionat un esmorzar amb què recuperar calories al matí!
Avui he deixat enrere la Magaratería i m'he endinsat a el Bierzo. He anat d'una vessant de la muntanya a l'altre passant per la Cruz de Ferro, que maraca el límit entre comarques i és un punt emblemàtic del pelegrinatge. Allà he deixat una pedra per marcar el meu pas. Com a bon pelegrí ecològic que sóc la pedra era reciclada perquè em penso que al llarg dels anys les pedres de la zona que s'ho valien han estat totes arrencades.
He fet un cafè a Manjarín, a casa de l'últim guerrer templer. Efectivament s'ha de tenir molt de "temple" per viure tot l'any a la zona amb el fred que hi fa a l'hivern. A partir d'allí via avall per una baixada que era un bon test pels meus genolls. En pocs quilòmetres he passat de 1500 m d'altura a 500. La duresa de la baixada, però, quedava àmpliament compensada per la bellesa del paisatge. El Bierzo és una comarca preciosa. El clima sembla molt més benèvol que a la Magaratería. Fins hi tot he vist alguna vinya plantada i es veu que són uns grans productors d'embotits. Els petits poblets estan molt ben cuidats.
Com sempre se m'ha fet molt més pesats els últims quilòmetres d'aproximació a Ponferrada que tota la resta, però almenys les sabates m'han respectat. Es veu que començo a domar-les.
De fet he arribat tan d'hora a l'alberg que encara estava tancat però tenien dutxes a fora o sigui que he entrat a l'alberg net i polit. Una sensació molt estranya respecte a les entrades habituals.
Ponferrada té un centre històric molt bufó. Sobretot el castell dels templers mereix una visita.
Demà m'aproximaré al mític O Cebreiro. Galícia està al caure!

Una etapa llarga, intensa i molt bonica. Primer he fet cap a Astorga. He arribat allí cap a quarts de 10 i encara estaven muntant les parades del mercat. Està clar que en aquest país van tard. He aprofitat el mercat per comprar pa i cecina de León. Tan l'un com l'altre eren tan durs que enlloc d'aconseguir tallar-los he trencat la navalla i m'he quedat sense esmorzar. Un èxit vaja!
A Astorga he pres un cafetó assegut a la plaça de la catedral tot admirant el palau episcopal dissenyat per Gaudí. Després de fer un ullada ràpida a la Catedral, abans que el trànsit a l'interior fos complicat perquè anaven a dir missa, m'he dirigit cap a la comarca de la Magaratería.
La Magaratería és una comarca de muntanya. He deixat enrera doncs la plana interminable de la Meseta. Segons sembla els maragatos eren tradicionalment traginers. Amb alguna cosa s'havien de guanyar la vida i està clar que amb la comarca que tenen pagesos no podien ser perquè només es veuen pedres i matolls. Això sí, també hi ha un bé de Déu de flors de muntanya.
El poblets que he anat passant són bonics. Les cases són de pedra basta. N'hi ha moltes d'abandonades però es veu que el Camino està revitalitzant la zona. M'he aturat a dormir a Foncebadón, que és el poble del Camino que està a més altitud (on es pot dormir). Fa ben pocs anys estava abandonat i ara hi viuen unes quantes persones i hi ha 5 albergs. Val a dir que la vista sobre la plana és màgica i per a qui li agradi la tranquil·litat (i no l'hi molesti el vent que ha estat bufant tot el dia) él el lloc ideal. Estic en un alberg parroquial i aquest vespre hi haurà sopar comunitari. Espero que l'atmosfera sigui tan especial com ho va ser la de Grañón.
Ara mateix estic còmodament assegut en un tascó en un prat amb vistes a la comarca en companyia de 4 cabres i un gos. Espero que les cabres no se'm vulguin menjar el diari.

Les monges ens han donat esmorzar o sigui que he sortit una mica més tard del que sol ser habitual (les 6:30 en comptes de les 6). Com sempre ha passat una bona estona abans no he deixat enrere la ciutat i la seva zona d'influència o sigui que en comptes de contemplar una bucòlica sortida de sol entre els camps com quasi cada dia m'he hagut d'acontentar amb zones industrials i suburbis.
Quan finalment he deixat enrere la zona d'influència de León he pres una ruta alternativa a la principal perquè la principal seguia la carretera nacional. Allà he pogut observar més exemples de cases rupestres. M'ha fet pensar en hobbitland.
Aquesta ruta m'ha portat per un páramo preciós. La diferència entre el páramo lleonès i el burgalès és que al páramo lleonés hi ha arbres i tot és més verd. De fet, la comarca per on he passat està molt ben irrigada gràcies al canal de Villavante i hi ha grans plantacions de Blat de Moro. Els pobles per on he passat no tenien cap encant especial però estaven bastant ben arreglats. Hi havia una cosa que aquests dies em mancava i no sabia què era. Avui ho he descobert: Les muntanyes. És agradable tenir alguna cosa que trenqui la línia infinita de l'horitzó.
Ara estic assegut al pati de l'alberg parroquial què és una antiga casa del poble preciosa amb un bonic pati interior i tinc un gat a la falda. Ja estic molt més descansat però la veritat és que quan he arribat n'estava bastant, de cansat.

Una etapa sense encant. L'única cosa destacable és que s'arriba a León. Bé, això i descobrir divertit que els catalans no som els únics separatistes d'Espanya. A León es volen separar de Castilla i hi ha pintades per tot arreu. Està clar que a Espanya ningú esta content de ser on és.
Oficialment el recorregut són 38.2 km però crec que per arribar a l'alberg n'he fet algun més. M'he allotjat a casa les monges clarisses.
Essent diumenge, León estava molt tranquil. Després d'un bon dinar de pelegrí ben regat amb vi de pelegrinatge, he visitat la Catedral (té uns vitralls gòtics magnífics), i la col·legiata de San Isidoro, un bon exemple de romànic. Llàstima que la cripta de San Isidoro estava tancada. La llegenda diu que té uns frescos romànics únics.
Per culminar la jornada turística he anat a prendre un cafè al Parador de San Marcos. Estava apunt de posar-me a cridar que eren uns usurpadors i que allí en comptes de gent de luxe hi havia d'haver pelegrins però m'he contingut.
Abans de que les monges em tanquessin la porta, a les 9:30, i deuen ser les úniques que van alhora, he anat a intentar descobrir la diferència entre la morcilla de Burgos i la de León. El secret? La de Burgos porta arrós i la de León no.

Santiago continua essent clement amb els seus pelegrins. Avui hauria fet molta calor però fa una mica de ventet i tot es fa més suportable.
L'etapa d'avui ha passat sense massa història fins a Sahagún. Sahagún és un poble gran sense massa res a destacar apart d'una església romànica mudéjar i el fet que hi passa el tren. A partir de Sahagún es podia escollir entre el camí normal seguint la carretera nacional i un camí que segueix la ruta de l'antiga calçada romana. He escollit aquest segon i ha estat un gran encert.
La primera part del camí discorria per entremig de bosquets d'alzines i podies saltar d'ombra en ombra. Estava absolutament sol. Crec que era l'únic pelegrí que havia passat per allà aquest dia. Si un ésser superior m'hagués comunicat que era l'últim home de la Terra gairebé me l'hagués cregut. A prop de Calzadilla de los Hermanillos les alzines desapareixien i el paisatge era una combinació de camps de cereals i la terra rogenca i dura de la zona.
Passat Calzadilla, un poble sense res a destacar, tenia dues opcions: O continuar 22 km fins a Mansilla de las Mulas (sense cap poble entremig) o tornar a la ruta normal i parar a el Burgo Ranero. He decidit que no era tan boig com això i he fet cap al Burgo.
Allà m'he trobat amb un brasiler que sembla que porta bon ritme. Hem dinat junts. Potser farem part de la ruta plegats. Ara estic assegut a un dels dos únics bars del poble, que sembla que també fa les funcions de guarderia perquè està ple de nens.
Amb els pelegrins passa una cosa curiosa. La primera pregunta no és mai com et dius sinó d'on véns, on vas, per on has passat... He arribat a fer etapes senceres amb gent, parlant del diví i del profà sense que se'ns hagi acudit demanar-nos el nom. Al camí no importa qui ets sinó on vas.

Una etapa amb molts pocs pobles, plana i sense quasi cap ombra. Tot plegat podria haver estat força dur. Per sort la calor era mitjanament suportable i he fet l'etapa molt ràpid. Hagués anat encara més ràpid si no hagués vist un indicador amb una suposada ruta alternativa. He intentat seguir-la però no ho he vist clar i he girat cua.
Ara estic a Terradillo de los Templarios. Serveis: un bar i l'alberg, que fa les funcions de bar, restaurant i botiga i cobra en conseqüència al fet de ser un monopoli.
Al bar es reuneixen els vells del poble a jugar la partida de cartes. Allà sembla que la llei antitabac encara no hagi arribat. De fet dubto que cap llei arribi fins aquí. Tot té un aire d'última frontera.
Demà m'espera l'etapa que crec que serà més dura. Terradillos-El Burgo Ranero, 31 km sense ombres i amb un paisatge aspre. La bona notícia és que més o menys he arribat al final del camí i estic bastant sencer.

Tothom parla de la monotonia del paisatge de la meseta. Potser si que més endavant esdevé monòton però fins ara he trobat un paisatge d'allò més variat. He deixat enrere Castrojeriz pujant per (encara un altre) páramo. A aquelles hores del matí la vista era realment preciosa. Prop d'Itero de la Vega, mentre m'estava menjant l'entrepà fet amb pa de fa 3 dies que he comprat al poble i aprofitant l'ombra de l'únic arbre en quilòmetres, ha passat una anglesa i hem fet la resta del camí junts.
La comarca que hem travessat està irrigada pel canal del Pisuerga i els camps es veien rics i ben cuidats. Els pobles podrien ser realment bonics, amb les seves cases de fang però el malgust hispànic preval i es veuen afegits de maó, emporlenats i tot una mica pengim-penjam.
De tot el que he vist el més destacable és l'església de San Martín, a Frómista, un exemple de romànic primitiu excepcional. Els capitells estan molt ben tallats i són molt imaginatius i, malgrat haver estat molt malcuidat durant segles, es conserven molt bé (avantatges del clima de la zona).
M'he parat a dormir a Villalcázar de Sirga. Recompte de la població: 203 habitants, 3 bars, 2 hostals, 1 restaurant, 1 confiteria i una mini-botiga que a la tarda només obre de 7 a 8 perquè els pelegrins que vagin a missa corrin a aprovisionar-se per l'endemà. Ah! I una església gòtica construïda pels templers amb unes talles també gòtiques precioses i una verge (la virgen blanca) miraclera. Efectivament, feia el miracle d'atraure els pelegrins.
Al vespre hem fet un altre miracle. De 500 grams de pasta n'han menjat 5 persones i tots han quedat tips.

Tan patir per la calor de la Meseta i al final una mica més i haig de patir pel fred. Aquest matí a Burgos estàvem a 8 graus i tot el dia el cel ha estat tapat.
La sortida de Burgos ha estat complicada perquè no estava gaire ben senyalitzat. Sort que m'he trobat un senyor que m'ha dit que no anava pel bon camí i m'ha indicat per on passar.
Aquest matí no em sentia amb gaire energia fins que m'he parat a esmorzar al bonic poble de Rabé de las Calzadas. No sé si ha estat el suc de taronja natural, la truita de patates casolana, la medalleta de la patrona de la vila que m'ha regalat el patró o l'iboprufen però en tot cas després d'esmorzar em sentia molt millor.
El paisatge d'avui consistia en páramos, és a dir una pujada inacabable, una plana fins a l'infinit i una baixada abrupte i tornem a començar. Tot plegat amanit amb immensos camps de blat i sense ni una ombra. Sort que avui estava núvol. Fins hi tot ha plogut una mica i m'he hagut de posar la capelina. Estic content perquè amb la jornada d'avui ja puc dir que he fet servir tot l'equip. Bé, tot excepte el banyador.
La rebuda de l'hospitaler de Castrojeriz ha estat molt més acollidora que a Burgos. Definitivament és millor un poble petit que una gran ciutat. Començo a pensar que la iaia que em vaig trobar a Grañón tenia raó:
"¿Ústed va Santiago? Yo estube una vez hace años. Mucho mejor Grañón."

Una etapa una mica avorridota, com totes les que s'aproximen a grans ciutats. La vista des de la Sierra d'Atapuerca probablement hagués estat el punt culminant de l'etapa però el cel estava bastant tapa. A partir d'allí se segueix la carretera cap a Burgos. Sort que m'he trobat amb un anglès simpàtic i hem estat xerrant una estona.
A Burgos confirmo que és millor fugir de les grans ciutats i anar als petits pobles on el tracte és acollidor. M'he trobat una noia eslovena que vaig conèixer ahir i que estava malalta. Quan ens hem registrat l'hi he dit a l'Hospitaler i el seu únic comentari ha estat "a mi què m'expliques!". Molt poc hospitalari tot plegat.
Com que he arribat molt d'hora a Burgos he aprofitat per posar una rentadora (per fi vestits realment nets! Bé, almenys fins demà). Ja he visitat la Catedral i ara s'ha posat a ploure a bots i barrals. Demà això serà una experiència nova. Caminar sobre fang.
He tingut la sorpresa de trobar-me en Vincenzo altre cop. Suposo que ho celebrarem menjant unes morcilles aquest vespre.

El sopar ahir va ser una gran experiència. L'alberg té la regla de no deixar cap pelegrí al carrer. Érem 60 persones a sopar. Tothom va col·laborar a preparar-lo, des de preparar les taules a fer les amanides. Va ser molt alegre. Després de sopar hi va haver una pregària al cor de l'església amb vistes al retaule. Es va fer una ronda per expressar desitjos de pregària i l'hospitaler va explicar que precisament aquell dia era el primer en 45 anys que passava el seu aniversari sense la seva esposa. Tothom es va emocionar molt.
Aquesta nit he dormit al cor de l'església. No m'he trobat cap fantasma però en canvi hi havia algú que roncava. I això que en teoria allí només hi dormien els que no roncaven!
Avui durant la primera part del dia estava cobert com ahir i era molt agradable de caminar. El paisatge era el típic castellà amb un mar de blat fins on es perdia la vista. He arribat a Villafranca de Montes de Oca (el meu objectiu) d'hora i amb forces i he decidit arribar-me a San Juan de Ortega. Així doncs a Villafranca m'he acomiadat d'en Vincenzo, un italià amb qui hem fet algunes etapes junts, i he fet cap a San Juan.
He pujat per les muntanyes de Montes de Oca fins al Alto de Pedraza. El paisatge era molt bonic perquè es passava enmig d'un bosc d'avets. Només m'acompanyaven les papallones.
Feia molta calor però he arribat a San Juan sense masses problemes.
Demà arribaré a Burgos. Avui fa una setmana justa que camino. He fet 233,4 km i me'n resten 556,6 per arribar a Santiago. De moment és una gran experiència, esl peus aguanten i la moral està alta.

El cel ha estat clement. Tot el día ha estat tapat i amb una temperatura molt agradable. L'etapa és molt maca perquè camines sempre enmig dels camps. Hem deixat enrera la vinya i ens n'anem cap al paisatge de camps de blat típic de Castella. Els pobles es veuen més pobres i menys cuidats que a Navarra. A Cirueña m'he quedat garratibat. He vist els efectes de la Fiesta econòmica espanyola. Al mig del no res han construït un camp de golf i al seu voltant una autèntica ciutat. Evidentment pràcticament tot estava per vendre. Una bogeria.
A Santo Domingo de la Calzada he saludat el gall a l'interior de la catedral. Volia prendre un cafè al Parador però eren dos quarts d'onze i el bar encara estava tancat així que he fet cap directament a Grañón.
Grañón és una gran metròpoli de 326 habitants amb 3 bars, una fleca, un minisupermercat i una oficina bancària. El poble és eminentment rural, de gent senzilla i més acostumada a estar entre camps que entre murs. Si més no el volum de les converses als bars era més adequat per parlar d'un cap de la vall a l'altra que no pas amb el veí.
A Grañón m'allotjo en un refugi de pelegrins de 5 estrelles. Som uns privilegiats. He estès la roba a les golfes de l'església i l'habitació on dormiré té accés directe al cor de l'església. Aquest vespre tindré sopar comunal.

Aquesta etapa l'he fet completament sol. He travessat l'Ebre per entrar a Logronyo. Logronyo l'he passada ràpid perquè excepte algun edifici del casc antic la trobo una ciutat sense gaire gràcia. En canvi he esmorzat davant del pantà del Parque de la Grajera. Era molt relaxant veure tanta aigua junta, sobretot pensant en el que m'espera.
Després d'esmorzar he anat cap a Navarrete passant entre les vinyes del Rioja. Llàstima que el raïm encara és verd! Navarrete sembla /és un poble de mala mort però amaga un retaule barroc excepcional dintre l'església de l'Asunción. Com que he arribat molt d'hora al que pensava seria el meu destí final, Ventosa, i com que era poc acollidor he decidit continuar fins a Nájera.
Per a un pelegrí les distàncies no són lineals: Els últims 12 km se m'han fet més llargs que tots els altres junts, sobretot quan, arribant al poble de Nájera, encara he hagut de caminar 3 o 4 km per arribar a l'alberg.
A Nájera he confirmat la meva idea que és millor fer nit en albergs de pobles petits que no siguin final d'etapa. He estat l'últim a trobar llit en una sala per a 90 persones. No crec que dormi gaire aquesta nit.
M'he entaulat amb un ex-paracaigudista asturià que viu a Canàries i el seu fill i el pare m'ha estat explicant batalletes. Després he visitat el monestir de Santa María la Real. El Claustro de los Caballeros és preciós, tot hi que la millor vista la tenen les cigonyes des del campanar de l'església. L'església servia de Panteó dels reis de Navarra. Hi ha una cova on el rei García va trobar una imatge de la Mare de Déu. Ve a ser com Montserrat.
A Nájera he retrobat una pila de coneguts. El camí flueix com una espècie de riu. De vegades et trobes amb gent que camina el teu ritme. De vegades els deixes enrere. De vegades els retrobes per sorpresa. Com la vida mateixa, vaja.

Una etapa molt agradable. Bons camins que passen enmig dels camps. He decidit que blau no era el color natural de les meves ungles i he canviat de calçat. M'he posat les sandàlies de trequing i semblava que flotés. El paisatge ja és més sec que a la part alta de Navarra. Molt de camp de blat i força vinya. Les barraques dels pagesos estan construïdes amb una falsa cúpula que riu-te'n tu de la de Miquel Àngel. Això sí que és arquitectura natural. De tot el que he vist durant el camí el que he trobat més interessant ha estat una església de planta octogonal a Torres del Río.
Demà deixo Navarra i entro a la Rioja. Per celebrar-ho hem buidat una ampolla de vi entre un alacantí amb qui he fet l'etapa d'avui, una canadenca i jo. La màgia del camí són aquests encontres casuals, aquesta gent que apareix i desapareix i amb qui pots compartir grans moments (i algunes copes).

Ahir vaig estar sopant amb una família de polonesos i un italià. Pasta carbonara preparada com es fa a Calàbria.
La nit ha estat bastant pesada. Tenia un concert de roncs en estèreo, un veí a cada banda. Com a conseqüència m'he despertat encara més adormit que de costum i he tingut la primera baixa: M'he deixat la tovallola a l'alberg. També m'he deixat el company de viatge. L'italià, en Vincenzo encara dormia quan era hora de marxar (les 6 del matí si algú ho vol saber).
El camí fins a Lizarra l'he trobat bastant avorrit. Bàsicament seguíem l'autopista. El poble de Cirauqui, dalt d'un turó era prou pintoresc. En canvi a partir de Lizarra es feia més interessant. El camí seguia enmig dels camps i boscos. A Iratxe, just després de Lizarra hi ha una font que raja vi. Això és un nèctar vital per afrontar la darrera pujada cap al bonic poble de Villamayor de Monjardín. En efecte és una vila muy mayor: un centenar d'habitants.
Sort que he arribat d'hora a l'alberg perquè de seguida s'ha emplenat i el pròxim alberg a un preu raonable és a 12 km de distància (més o menys la distància entre la terra i la lluna en termes de pelegrí que ha caminat 7 hores).
L'alberg està regentat per una colla d'holandesos new age. Aquest vespre soparé verduretes i faré meditació. Una nova espiritualitat.

Etapa més tranquil·la que ahir. Passo per Pamplona cap a les 7 del matí. Molt poca gent pels carrers i restes de la festa d'ahir. San Fermín és a tocar i es nota. La Catedral, a aquesta hora és tancada.
El gran repte de la jornada és superar l'alto del Perdón (300 m de desnivell en 6 km) Els meus pecats passats i futurs sembla que han estat perdonats o si més no he pogut contemplar una bona vista.
Arribo a Gares sense novetat. Sort que durant tot el dia ha bufat un ventet fresquet que ha ajudat a passar la calor. El tresor més preuat del pelegrí és l'ombra.
Ahir vaig veure una família que havia vingut des de Lió amb 4 nens petits i dos rucs). Realment en aquest camí hi cap tot.

Etapa molt agradable. Bàsicament es tracta de baixar del Pirineu Navarrès a la plana on hi ha Pamplona. Sembla una mica absurd perquè l'únic que faig és desfer el camí ja fet ahir. El camí passa a través dels boscos i sempre hi ha una bona ombreta.
Quan arribo a Larrasoaña, que és el que la guia marca com a final d'etapa (27 km) decideixo continuar en direcció a Pamplona. Els albergs a Pamplona estan tancats pels San Fermines així que és millor no aturar-si.
El següent alberg és a Trinidad de Arre (12,5 km). Els últims trams es tornen més difícils degut a la calor. La bona notícia és que les sabates es porten bastant bé i tinc els peus força sencers. Al poble de Zabaldika ens obren l'església, curiosament l'única que trobo oberta en tot el trajecte. Tinc el gran privilegi de tocar la campana més antiga de Navarra.
Finalment arribo a Arres. L'alberg està plè però com a bons Samaritans els maristes ens ofereixen un lloc a l'estable. De totes maneres el lloc és paradisíac, amb un bonic jardí interior i una dutxa d'aigua freda fenomenal. Els avantatges del pelegrí. Comences a apreciar les coses bàsiques.
El viatge l'he fet acompanyat d'un francès, un italià i un alemany. El francès es diu Ivan i ha vingut des de Lió caminant. L'italià es diu Vincenzo i és de Calàbria. L'alemany es diu Eli i és un tipus pintoresc. Ve de Berlín i vol caminar fins a Jerusalem. Sembla que passa per tots els llocs on els alemanys van cometre malvestats (evidentment té molta feina) i intenta aconseguir la pau al món.
Realment en el camí no és important la destinació sinó el trajecte.

Primer entrebanc: El calendari. No planificar res per endavant té els seus inconvenients. Com ara sortir dos dies abans dels San Fermines de Pamplona. Evidentment el tren directe Barcelona-Pamplona ja és ple. Renfe m'ofereix una combinació de tres trens: Barcelona-Saragossa, Saragossa-Castejón de Ebro, Castejón de Ebro-Pamplona, amb només 5 minuts per fer el transbord a Castejón.
Decideixo jugar-me-la i gràcies al que només puc qualificar de miracle arribo a Pamplona sense contratemps. D'allí autobús fins a Roncesvalles i cursa a peu fins a l'alberg per fer l'acreditació de pelegrí abans que arribi la massa.
Ja sóc un pelegrí acreditat i beneït. Espero no està enviant els meus peus a l'infern.

En aquest blog aniré anotant les meves observacions, impressions, anècdotes i aventures durant el meu recorregut pel camí francès a Santiago de Compostela.
La freqüència de posada al dia dependrà de factors varis com la possibilitat d'accedir a Internet o el temps de que disposi. Pot passar que com més interessant es torni el viatge menys escrigui. En aquest cas haureu d'esperar a la versió oral final. En tot cas queden 30 dies de viatge per endavant (si no em lesiono abans). Gaudiu-ne!