Corrandes d'exili

Ahir vaig estar sopant amb una família de polonesos i un italià. Pasta carbonara preparada com es fa a Calàbria.
La nit ha estat bastant pesada. Tenia un concert de roncs en estèreo, un veí a cada banda. Com a conseqüència m'he despertat encara més adormit que de costum i he tingut la primera baixa: M'he deixat la tovallola a l'alberg. També m'he deixat el company de viatge. L'italià, en Vincenzo encara dormia quan era hora de marxar (les 6 del matí si algú ho vol saber).
El camí fins a Lizarra l'he trobat bastant avorrit. Bàsicament seguíem l'autopista. El poble de Cirauqui, dalt d'un turó era prou pintoresc. En canvi a partir de Lizarra es feia més interessant. El camí seguia enmig dels camps i boscos. A Iratxe, just després de Lizarra hi ha una font que raja vi. Això és un nèctar vital per afrontar la darrera pujada cap al bonic poble de Villamayor de Monjardín. En efecte és una vila muy mayor: un centenar d'habitants.
Sort que he arribat d'hora a l'alberg perquè de seguida s'ha emplenat i el pròxim alberg a un preu raonable és a 12 km de distància (més o menys la distància entre la terra i la lluna en termes de pelegrí que ha caminat 7 hores).
L'alberg està regentat per una colla d'holandesos new age. Aquest vespre soparé verduretes i faré meditació. Una nova espiritualitat.