Corrandes d'exili

Una etapa llarga, intensa i molt bonica. Primer he fet cap a Astorga. He arribat allí cap a quarts de 10 i encara estaven muntant les parades del mercat. Està clar que en aquest país van tard. He aprofitat el mercat per comprar pa i cecina de León. Tan l'un com l'altre eren tan durs que enlloc d'aconseguir tallar-los he trencat la navalla i m'he quedat sense esmorzar. Un èxit vaja!
A Astorga he pres un cafetó assegut a la plaça de la catedral tot admirant el palau episcopal dissenyat per Gaudí. Després de fer un ullada ràpida a la Catedral, abans que el trànsit a l'interior fos complicat perquè anaven a dir missa, m'he dirigit cap a la comarca de la Magaratería.
La Magaratería és una comarca de muntanya. He deixat enrera doncs la plana interminable de la Meseta. Segons sembla els maragatos eren tradicionalment traginers. Amb alguna cosa s'havien de guanyar la vida i està clar que amb la comarca que tenen pagesos no podien ser perquè només es veuen pedres i matolls. Això sí, també hi ha un bé de Déu de flors de muntanya.
El poblets que he anat passant són bonics. Les cases són de pedra basta. N'hi ha moltes d'abandonades però es veu que el Camino està revitalitzant la zona. M'he aturat a dormir a Foncebadón, que és el poble del Camino que està a més altitud (on es pot dormir). Fa ben pocs anys estava abandonat i ara hi viuen unes quantes persones i hi ha 5 albergs. Val a dir que la vista sobre la plana és màgica i per a qui li agradi la tranquil·litat (i no l'hi molesti el vent que ha estat bufant tot el dia) él el lloc ideal. Estic en un alberg parroquial i aquest vespre hi haurà sopar comunitari. Espero que l'atmosfera sigui tan especial com ho va ser la de Grañón.
Ara mateix estic còmodament assegut en un tascó en un prat amb vistes a la comarca en companyia de 4 cabres i un gos. Espero que les cabres no se'm vulguin menjar el diari.