Corrandes d'exili

Continuem amb la mateixa tònica del dia anterior. Una agradable passejada per pistes de terra amb molta ombra i lluny de les carreteres principals. Si de cas les valls s'han eixamplat i ja hi ha prou superfície plana per posar un camp de futbol. La vegetació també ha canviat. Hem deixat enrere les rouredes i ara hi ha sobretot pi, eucaliptus (posi un toc austral a la seva comarca) i, en algun lloc, matoll.
Avui ha fet un dia gallec. S'ha despertat rúfol. En alguns moments roinejava una mica sense que fos prou com per decidir-se a treure la capelina i ara fa un solet molt agradable (i oportú perquè tinc l'esperança de que se m'eixugui la roba que he rentat).
Melide és una vila mitjana que a la tarda de diumenge té l'aire ensonyat i absent, de migdiada i sobretaula llarga de tantes i tantes ciutats de províncies.
Els albergs gallecs tenen una particularitat curiosa. Tots són nous, molt moderns, tenen una cuina enorme... i cap estri per cuinar. Suposo que s'espera que cada pelegrí carretegi els seus plats, paelles, cassoles, etc. Evidentment consideren que no anem prou carregats. A la pràctica això vol dir que promouen el turipelegrinatge: grups organitzats que porten cotxe escombra, amb gent poc preparada per caminar i on si cal et porten en taxi (o a pes de braços).