Corrandes d'exili

Santiago continua essent clement amb els seus pelegrins. Avui hauria fet molta calor però fa una mica de ventet i tot es fa més suportable.
L'etapa d'avui ha passat sense massa història fins a Sahagún. Sahagún és un poble gran sense massa res a destacar apart d'una església romànica mudéjar i el fet que hi passa el tren. A partir de Sahagún es podia escollir entre el camí normal seguint la carretera nacional i un camí que segueix la ruta de l'antiga calçada romana. He escollit aquest segon i ha estat un gran encert.
La primera part del camí discorria per entremig de bosquets d'alzines i podies saltar d'ombra en ombra. Estava absolutament sol. Crec que era l'únic pelegrí que havia passat per allà aquest dia. Si un ésser superior m'hagués comunicat que era l'últim home de la Terra gairebé me l'hagués cregut. A prop de Calzadilla de los Hermanillos les alzines desapareixien i el paisatge era una combinació de camps de cereals i la terra rogenca i dura de la zona.
Passat Calzadilla, un poble sense res a destacar, tenia dues opcions: O continuar 22 km fins a Mansilla de las Mulas (sense cap poble entremig) o tornar a la ruta normal i parar a el Burgo Ranero. He decidit que no era tan boig com això i he fet cap al Burgo.
Allà m'he trobat amb un brasiler que sembla que porta bon ritme. Hem dinat junts. Potser farem part de la ruta plegats. Ara estic assegut a un dels dos únics bars del poble, que sembla que també fa les funcions de guarderia perquè està ple de nens.
Amb els pelegrins passa una cosa curiosa. La primera pregunta no és mai com et dius sinó d'on véns, on vas, per on has passat... He arribat a fer etapes senceres amb gent, parlant del diví i del profà sense que se'ns hagi acudit demanar-nos el nom. Al camí no importa qui ets sinó on vas.