Corrandes d'exili

En aquesta etapa no tenia intenció d'anar tan lluny. En principi em volia quedar a Santa Irene o Pedrouzo, a uns 20 km de Santiago però la proximitat del destí i el fet que fos 25 de Juliol i per tant el dia de l'apòstol m'han esperonat a seguir endavant.
De fet l'etapa, a part de la llargària, no tenia res d'especial. Continuava en la tònica de pujar i baixar turonets, caminar enmig del bosc i de tan en tan creuar petits llogarets rurals. A Arzúa he tastat el famós formatge local, molt tendre, en un bar regentat per una senyora gran que tenia el rellotge interior alentit. A Santa Irene no he vist la font santa que m'hauria d'haver curat les mules. Sortosament tampoc tenia mules per curar.
Arribar a Monte do Gozo ha estat efectivament un goig tot i que la vista sobre Santiago era menys espectacular del que pensava. De totes maneres he celebrat el quasi final d'etapa prenent-me una cerveseta i unes patatones a la salut de Santiago. Curiosament el meu moment de glòria i harmonia ha estat apunt d'acabar en tragèdia. Una "senyora" estava bramant contra el món en general i el seu fill en particular i li he fet notar que estava trencant el meu moment de pau. La senyora s'ha ofès i ha anat a buscar el marit. He entès (massa tard) que tractava amb energumens de barriada de la pitjor espècie o sigui que els he desitjat un bon camí, he deixat que m'insultessin a gust i m'he retirat discretament. De totes maneres ja m'havia acabat la cervesa.
L'arribada a Santiago ha estat emocionant però tenia massa coses a fer per paladejar el moment. He corregut a l'oficina del pelegrí a recollir la Compostela, amb el meu nom escrit en bon llatí. Després he corregut a l'oficina de turisme a veure si un miracle fia que trobés lloc en un alberg. Hi ha hagut miracle o sigui que he tornat a córrer cap a l'alberg on m'ha estat graciosament concedida una habitació individual, tot un luxe després de tres setmanes de dormir acompanyat de roncs, tos i altres senyals de presència humana.
Després de deixar les meves coses a l'alberg, per celebrar l'èxit de l'expedició he anat a una polperia excepcional (Conxeiros) recomanada pel recepcionista de l'alberg. Allí he descobert que el pop pot tenir una consistència diferent del xiclet i que amb una mica de Ribeiro es converteix en menjar dels déus. En l'àpat no he estat sol sinó que m'ha acompanyat una dona de Mallorca que estava molt emocionada perquè anava a pelegrinar per primera vegada des de Sarria i sola.
Després he anat a donar un tomb per Santiago en festes, he escoltat una mica del concert de cloenda de les festes (un grup gallec amb molta gaita per a mi desconegut però sembla que molt popular entre el públic) i he fet cap a l'alberg. De camí he vist i sentit els focs artificials de fi de festa i no he pogut evitar tenir l'estúpida sensació que m'estaven dedicats.