Corrandes d'exili

Aquesta etapa l'he fet completament sol. He travessat l'Ebre per entrar a Logronyo. Logronyo l'he passada ràpid perquè excepte algun edifici del casc antic la trobo una ciutat sense gaire gràcia. En canvi he esmorzat davant del pantà del Parque de la Grajera. Era molt relaxant veure tanta aigua junta, sobretot pensant en el que m'espera.
Després d'esmorzar he anat cap a Navarrete passant entre les vinyes del Rioja. Llàstima que el raïm encara és verd! Navarrete sembla /és un poble de mala mort però amaga un retaule barroc excepcional dintre l'església de l'Asunción. Com que he arribat molt d'hora al que pensava seria el meu destí final, Ventosa, i com que era poc acollidor he decidit continuar fins a Nájera.
Per a un pelegrí les distàncies no són lineals: Els últims 12 km se m'han fet més llargs que tots els altres junts, sobretot quan, arribant al poble de Nájera, encara he hagut de caminar 3 o 4 km per arribar a l'alberg.
A Nájera he confirmat la meva idea que és millor fer nit en albergs de pobles petits que no siguin final d'etapa. He estat l'últim a trobar llit en una sala per a 90 persones. No crec que dormi gaire aquesta nit.
M'he entaulat amb un ex-paracaigudista asturià que viu a Canàries i el seu fill i el pare m'ha estat explicant batalletes. Després he visitat el monestir de Santa María la Real. El Claustro de los Caballeros és preciós, tot hi que la millor vista la tenen les cigonyes des del campanar de l'església. L'església servia de Panteó dels reis de Navarra. Hi ha una cova on el rei García va trobar una imatge de la Mare de Déu. Ve a ser com Montserrat.
A Nájera he retrobat una pila de coneguts. El camí flueix com una espècie de riu. De vegades et trobes amb gent que camina el teu ritme. De vegades els deixes enrere. De vegades els retrobes per sorpresa. Com la vida mateixa, vaja.