Corrandes d'exili

Aquesta ha estat una etapa amb moments bonics però també amb moments molt avorridots. Quan finalment he deixat enrere els suburbis de Ponferrada ha estat preciós perquè el camí passava entre vinyes fins a Villafranca del Bierzo. Entremig m'he trobat amb un tipus pintoresc. Un polonès de llarga barba blanca que va sortir de la seva ciutat natal a la frontera amb Polònia fa més de tres mesos. Camina tot el dia, para on es troba quan es pon el sol, no porta rellotge i quan li he preguntat perquè feia el Camino m'ha sabut contestar. Crec que es mirava amb un cert menyspreu els turipelegrins. En tot cas era el pelegrí més autèntic que he trobat fins ara.
Villafranca del Bierzo és una vila preciosa, envoltada de muntanyes i amb una pila de monuments, esglésies, palaus.. i tot això en una vila de 3000 habitants. També hi ha l'església de Santiago on segons una Bula papal si el pelegrí no es troba en condicions de continuar pot acabar el pelegrinatge. Malauradament estic en massa bona forma per a poder acabar el viatge aquí o sigui que hauré de continuar.
Entre Villafranca i la Vega de Valcarce podria ser un recorregut agradable perquè el camí segueix el curs del riu Valcarce però està encaixonat entre l'antiga carretera nacional i la nova i tot és asfaltat, per tant és cansat i avorrit. Sembla que hi ha una ruta alternativa des de Villafranca que passa per la muntanya però no l'he sabut trobar.
Després d'una tonificant dutxa d'aigua freda (no tenia altra opció) i una (voluntària) remullada de peus al riu Valcarce estic en condicions d'afrontar l'etapa de demà: La pujada a Cebreiro.