Corrandes d'exili

Estant tan a prop de la fi del món, el finis terrae, i tenint temps després d'haver anat més ràpid del previst la temptació era massa gran com per no aprofitar-ho i anar fins a Fisterra. Contràriament a com he fet fins ara aquest cop no vaig sol si no que m'he integrat al grup de la meva germana.
Després de dos dies de relax, molt de pop i força Ribeiro, ha estat una mica difícil d'arrencar. Hem sortit de Santiago tard, cap a 2/4 de 9. El camí era molt agradable, seguint la tònica dels últims dies, encara que a aquelles hores començava a fer calor i no hi havia ni un núvol enlloc. El poblet més bonic per on hem passat ha estat Ponte Maceira, cases sòlides de granit en un revolt del riu.
L'únic contratemps ha estat que a l'hora que hem arribat a Negreira l'alberg municipal ja estava plè i hem hagut de recular per anar a un alberg privat. Queden dues etapes més per banyar-nos en aigües de la costa de la mort.