Corrandes d'exili

Tothom parla de la monotonia del paisatge de la meseta. Potser si que més endavant esdevé monòton però fins ara he trobat un paisatge d'allò més variat. He deixat enrere Castrojeriz pujant per (encara un altre) páramo. A aquelles hores del matí la vista era realment preciosa. Prop d'Itero de la Vega, mentre m'estava menjant l'entrepà fet amb pa de fa 3 dies que he comprat al poble i aprofitant l'ombra de l'únic arbre en quilòmetres, ha passat una anglesa i hem fet la resta del camí junts.
La comarca que hem travessat està irrigada pel canal del Pisuerga i els camps es veien rics i ben cuidats. Els pobles podrien ser realment bonics, amb les seves cases de fang però el malgust hispànic preval i es veuen afegits de maó, emporlenats i tot una mica pengim-penjam.
De tot el que he vist el més destacable és l'església de San Martín, a Frómista, un exemple de romànic primitiu excepcional. Els capitells estan molt ben tallats i són molt imaginatius i, malgrat haver estat molt malcuidat durant segles, es conserven molt bé (avantatges del clima de la zona).
M'he parat a dormir a Villalcázar de Sirga. Recompte de la població: 203 habitants, 3 bars, 2 hostals, 1 restaurant, 1 confiteria i una mini-botiga que a la tarda només obre de 7 a 8 perquè els pelegrins que vagin a missa corrin a aprovisionar-se per l'endemà. Ah! I una església gòtica construïda pels templers amb unes talles també gòtiques precioses i una verge (la virgen blanca) miraclera. Efectivament, feia el miracle d'atraure els pelegrins.
Al vespre hem fet un altre miracle. De 500 grams de pasta n'han menjat 5 persones i tots han quedat tips.