Corrandes d'exili

Després de totes les emocions d'ahir he decidit fer una última etapa de comiat, sol, per dir adéu al que quasi que s'ha convertit en un estil de vida. Quan m'he despertat al matí no semblava que fos tan bona idea. Estava entumit per les emocions (i la queimada) del dia anterior i el camí costava de trobar. A més per tota la badia se sentia el bum-bum d'una festa de platja. Massa contrast amb la serenor de tota la resta.
Finalment però, he retrobat el camí i les sensacions i he arribat fins a Lires, on he fet la pausa per esmorzar. Poc després de Lires, he retrobat la Sandra, una pelegrina de Bilbao amb qui ens havíem creuat vàries vegades, i hem fet la resta de camí junts. Ha estat un dia de rencontres perquè una mica més tard ens hem creuat amb en Tomeck, el pelegrí extrem polonès que anava cap a Fisterra. Ens ha dit que potser després aniria a Fàtima.
El camí era complicat perquè estava poc senyalitzat i a més hem decidit agafar una variant que s'acostava a la costa, encara menys senyalitzada. Jo creia que tot el camí passava prop del mar però no era el cas. Vorejar el mar hagués estat massa llarg perquè hi havia moltes badies profundes.
En tot cas hem aconseguit no perdre'ns i arribar a les envistes de Muxía. Muxía és un poble de pescadors preciós situat entre dues ries. Abans d'entrar el poble ens hem passejat amb els peus descalços per la platja de Ledoiro fins que hem reunit el valor suficient per tirar-nos a l'aigua. La platja era d'un blau intens, la sorra blanca i quasi deserta.
A Muxía hem enganxat les festes patronals i com a poble mariner que és treien la Mare de Déu (en aquest la del Carme) a navegar. Hem arribat just en el moment en que tornaven les barques a port, engalanades i carregades de gent fins a la punta del pal major. Les barques han estat rebudes amb un gran estrèpit de petards. Feia la impressió que saludaven la nostra arribada.
Per celebrar la fi, ara sí, definitiva dels nostres treballs hem devorat una mariscada esplèndida regada amb força albariño i culminada amb postres casolans i cafè. Després ens hem assabentat que l'autobús a Santiago sortia a les set o sigui que hem tingut temps de recollir la Muxiana i visitar l'església de Nuestra Señora de la Barca, l'excusa oficial del nostre pelegrinatge, a la punta de la península i sorprendre'ns amb la forma d'algunes roques. Algunes tan remarcables que fins tenien atribuïdes propietats miraculoses.
Ha estat un dia rodó. Fa pena deixar enrere el camí. Ara en comença un de nou.

Fisterra! Finis Terrae! La fi del món! El non plus ultra! Des del matí que frisava per veure el mar i en comptes d'això se m'oferia un paisatge de muntanya esplèndid. Quan per fi hem arribat ha estat una gran alegria. Per arribar a Fisterra però, encara hem hagut de pujar un turonet. Quina sensació quan per fi hem posat els peus a l'aigua! Hem caminat els tres quilòmetres de platja que ens separaven del poble de Fisterra amb els peus a l'aigua i recollint, ara sí, les autèntiques petxines del pelegrí. El cansament dels més de 800 km recorreguts per arribar fins aquí s'ha esborrat de cop.
Al vespre hem complert tots els rituals. Hem anat al cap de Finisterre, ens hem fet les fotos de rigor al km 0 i hem segellat la nostra credencial amb un segell enorme que m'ha ocupat una pàgina sencera. L'emoció al segellar ha estat més gran que el segell.
Complertes les formalitats, ens hem assegut sobre les pedres del penyasegat per contemplar l'espectacle de la posta de sol tot menjant pa amb formatge i fuet. Ja puc dir que he vist no pondre's el sol a l'extrem nord d'Europa i pondre's el sol a l'extrem oest del continent. Sóc un ésser afortunat.
Quan s'ha post el sol, hem cremat algunes peces de roba. Jo ho hagués cremat tot i hagués llençat les botes al mar tal com mana la tradició però era poc pràctic, encara les necessitava, o sigui que només he cremat uns calçotets. Gràcies als barrets de palla el foc ha cremat amb força i ha purificat el nostre viatge.
Després de tot plegat hem tornat a Fisterra i ho hem celebrat amb un orujo d'herbes en un bar local. Per rematar la nit ha resultat que en el bar feien queimada amb conxuro i tot i hem pogut degustar-la. Era una queimada no gaire queimada i molt forta. Un dia complet.
Realment el camí no pot acabar a Santiago. Al capdavall Santiago no deixa de ser una ciutat més, amb apòstol o sense. El camí ha d'acabar a Fisterra, en contacte amb el mar, la roca, la sorra, la natura primigènia.

Aquesta ha estat una llarga etapa que potser s'ha fet més llarga pel fet que sospito que la meva guia falseja (a la baixa) el nombre de quilòmetres fets. A part de la llargada, l'etapa en si no tenia cap dificultat especial. La vegetació semblava mediterrània: molt de blat de moro, molt de pi i força matoll. Potser la impressió s'accentuava per la blavor del cel i la caloreta que feia.
El poble d'Olveiroa és un bonic poble rural. Potser un dels més bonics i cuidats que he vist a Galícia: cases de pedra, hórreos, moltes mosques producte de moltes vaques. L'alberg és un dels més agradables de Galícia, amb una cuina preciosa amb llar de foc i equipament per cuinar (però el supermercat més pròxim és a 6 km entre anada i tornada).
Després de creuar-me amb tanta vaca pel camí, m'he regalat amb l'estofat de vedella local, excepcional. Torno a tenir la sensació de les etapes de meseta. Llargues tardes amb les cames satisfactòriament cansades per parlar, descansar i pensar.

Estant tan a prop de la fi del món, el finis terrae, i tenint temps després d'haver anat més ràpid del previst la temptació era massa gran com per no aprofitar-ho i anar fins a Fisterra. Contràriament a com he fet fins ara aquest cop no vaig sol si no que m'he integrat al grup de la meva germana.
Després de dos dies de relax, molt de pop i força Ribeiro, ha estat una mica difícil d'arrencar. Hem sortit de Santiago tard, cap a 2/4 de 9. El camí era molt agradable, seguint la tònica dels últims dies, encara que a aquelles hores començava a fer calor i no hi havia ni un núvol enlloc. El poblet més bonic per on hem passat ha estat Ponte Maceira, cases sòlides de granit en un revolt del riu.
L'únic contratemps ha estat que a l'hora que hem arribat a Negreira l'alberg municipal ja estava plè i hem hagut de recular per anar a un alberg privat. Queden dues etapes més per banyar-nos en aigües de la costa de la mort.

• The relativity of space and time: It is not the same 10 km at 6 am than 10 km by midday.
• The importance of selecting your steps and making sure that you have your feet on the ground.
• There are more good people than bad people in the world but bad people get more attention.
• What is essential to survive: Water and good shoes.
• The little pleasures: The shower, eating when you are hungry, drinking when you are thirsty, going to the toilet, sleeping, the shadow.
• Finding your rhythm is essential to walk comfortably: You cannot go too fast but you cannot go to slow either.
• Silence exists.
• The pilgrim does not demand, he thanks. But applying this philosophy in live I will probably get fired.
• God may exist or not but something that moves thousands of people during hundreds of years deserves respect.
• Beauty can take multiple forms.
• The Light of the early morning can make any scenery magic, the light of midday, cruel.
• If you walk enough you can empty your mind. If you empty your mind you can refill it.
• Everybody needs to be alone. Everybody needs to share time with others.
  
• If you explore your limits you may enhance them.
• If you work to reach an aim you may reach it or not but you will always learn something in the process.
• If you cook for four people, six people will end up eating.
• The casual encounters may be the most fascinating ones.
• It is much harder to make one step back than two forward but sometimes it is necessary.
• Thinking is something you do alone. Having ideas requires human contact.
• There are as many ways to do the Camino as people walking.
• Reaching destination is not the most important thing. It is actually not necessary.
• There are people that die while walking. I do not think this is the most terrible death.
• The way down can be much harder than the way up.
• There are a lot of things that do not depend on you in the Camino. Try to control what do depend on you and do not bother about the rest.
• If you say hello they may say hello. If you do not say hello it is not likely that they say hello.
• The sun makes you sweat but it also dries your clothes.
• Almost always you can make a step further but not always it is wise to do it.
• To communicate with somebody the most important thing is the will to communicate.
• You always have to stop and help who needs it. The Camino it is going to be there whether you do it earlier or later.
• You have to try to drink water from all the fountains. The next one may be too far away.
• Nobody can make the Camino for you but they can always encourage you to keep on going.
• Probably living following the philosophy of the Camino is impractical. The problem is the philosophy or the life style?
  

• La relativitat del temps i l'espai: No és el mateix 10 km a les 6 del matí que a migdia.
• La importància d'escollir bé els teus passos i assegurar-te que toques de peus a terra.
• En el món hi ha més bones persones que males persones però les males persones tenen més publicitat.
• El que és essencial per a sobreviure: Un bon calçat i aigua.
• Els petits plaers: La dutxa, menjar quan es té gana, beure quan es té set, anar al lavabo, dormir, l'ombra.
• Trobar el teu ritme és essencial per a caminar còmode: No pots anar massa ràpid però tampoc massa a poc a poc.
• El silenci existeix.
• El pelegrí no exigeix, agraeix. Tot i que si aplico aquesta màxima a la vida probablement em faran fora de la feina.
• Déu pot existir o no però una cosa que impulsa milers de persones durant centenars d'anys a passar de la inèrcia al moviment s'ha de respectar.
• La bellesa pot prendre moltes formes.
• La llum del matí pot tenyir qualsevol paisatge de màgia, la del migdia, de crueltat.
• Si camines prou pots buidar la ment. Si buides la ment la pots reomplir.
• Tothom necessita està sol. Tothom necessita sentir-se acompanyat.
• Si explores els teus límits potser els eixamplaràs.
• Si t'esforces per aconseguir una fita potser l'aconseguiràs, potser no, però sempre aprendràs quelcom en el procés.
• Si cuines per a quatre, n'acabaran menjant sis.
• Els encontres més casuals poden ser els més fascinants. És bo està obert a nous encontres.
• És molt més dur fer un pas enrere que dos endavant però a vegades és necessari.
• El pensament es formula en solitari, les idees sorgeixen del contacte humà.
• Hi ha tantes maneres de fer el camí com persones fent-lo.
• Decididament arribar a destí no és el més important i pot ser absolutament prescindible.
• Hi ha gent que mor caminant. No em sembla la més terrible de les morts.
• Les baixades poden ser molt més dures que les pujades.
• Hi ha moltes coses que no depenen de tu en un camí. Intenta controlar el que si que depèn de tu i no t'encaparris per la resta.
• Si saludes és possible que et saludin. Si no saludes és difícil que et saludin.
• El sol et fa suar però també t'asseca la roba.
• Quasi sempre podries fer un pas més però no sempre és assenyat fer-lo.
• Per a comunicar-se amb algú el més important és la voluntat de comunicar-se.
• Sempre t'has de parar a ajudar qui ho necessita. El camí seguirà allí tan si el fas més tard com més d'hora.
• S'ha d'intentar beure aigua de totes les fonts. Pot ser que la pròxima sigui massa lluny.
• Ningú pot fer el camí per tu però sempre poden animar-t'hi.
• Probablement viure seguint la filosofia del camí sigui impracticable. El problema és la filosofia o l'estil de vida?
  

En aquesta etapa no tenia intenció d'anar tan lluny. En principi em volia quedar a Santa Irene o Pedrouzo, a uns 20 km de Santiago però la proximitat del destí i el fet que fos 25 de Juliol i per tant el dia de l'apòstol m'han esperonat a seguir endavant.
De fet l'etapa, a part de la llargària, no tenia res d'especial. Continuava en la tònica de pujar i baixar turonets, caminar enmig del bosc i de tan en tan creuar petits llogarets rurals. A Arzúa he tastat el famós formatge local, molt tendre, en un bar regentat per una senyora gran que tenia el rellotge interior alentit. A Santa Irene no he vist la font santa que m'hauria d'haver curat les mules. Sortosament tampoc tenia mules per curar.
Arribar a Monte do Gozo ha estat efectivament un goig tot i que la vista sobre Santiago era menys espectacular del que pensava. De totes maneres he celebrat el quasi final d'etapa prenent-me una cerveseta i unes patatones a la salut de Santiago. Curiosament el meu moment de glòria i harmonia ha estat apunt d'acabar en tragèdia. Una "senyora" estava bramant contra el món en general i el seu fill en particular i li he fet notar que estava trencant el meu moment de pau. La senyora s'ha ofès i ha anat a buscar el marit. He entès (massa tard) que tractava amb energumens de barriada de la pitjor espècie o sigui que els he desitjat un bon camí, he deixat que m'insultessin a gust i m'he retirat discretament. De totes maneres ja m'havia acabat la cervesa.
L'arribada a Santiago ha estat emocionant però tenia massa coses a fer per paladejar el moment. He corregut a l'oficina del pelegrí a recollir la Compostela, amb el meu nom escrit en bon llatí. Després he corregut a l'oficina de turisme a veure si un miracle fia que trobés lloc en un alberg. Hi ha hagut miracle o sigui que he tornat a córrer cap a l'alberg on m'ha estat graciosament concedida una habitació individual, tot un luxe després de tres setmanes de dormir acompanyat de roncs, tos i altres senyals de presència humana.
Després de deixar les meves coses a l'alberg, per celebrar l'èxit de l'expedició he anat a una polperia excepcional (Conxeiros) recomanada pel recepcionista de l'alberg. Allí he descobert que el pop pot tenir una consistència diferent del xiclet i que amb una mica de Ribeiro es converteix en menjar dels déus. En l'àpat no he estat sol sinó que m'ha acompanyat una dona de Mallorca que estava molt emocionada perquè anava a pelegrinar per primera vegada des de Sarria i sola.
Després he anat a donar un tomb per Santiago en festes, he escoltat una mica del concert de cloenda de les festes (un grup gallec amb molta gaita per a mi desconegut però sembla que molt popular entre el públic) i he fet cap a l'alberg. De camí he vist i sentit els focs artificials de fi de festa i no he pogut evitar tenir l'estúpida sensació que m'estaven dedicats.

Continuem amb la mateixa tònica del dia anterior. Una agradable passejada per pistes de terra amb molta ombra i lluny de les carreteres principals. Si de cas les valls s'han eixamplat i ja hi ha prou superfície plana per posar un camp de futbol. La vegetació també ha canviat. Hem deixat enrere les rouredes i ara hi ha sobretot pi, eucaliptus (posi un toc austral a la seva comarca) i, en algun lloc, matoll.
Avui ha fet un dia gallec. S'ha despertat rúfol. En alguns moments roinejava una mica sense que fos prou com per decidir-se a treure la capelina i ara fa un solet molt agradable (i oportú perquè tinc l'esperança de que se m'eixugui la roba que he rentat).
Melide és una vila mitjana que a la tarda de diumenge té l'aire ensonyat i absent, de migdiada i sobretaula llarga de tantes i tantes ciutats de províncies.
Els albergs gallecs tenen una particularitat curiosa. Tots són nous, molt moderns, tenen una cuina enorme... i cap estri per cuinar. Suposo que s'espera que cada pelegrí carretegi els seus plats, paelles, cassoles, etc. Evidentment consideren que no anem prou carregats. A la pràctica això vol dir que promouen el turipelegrinatge: grups organitzats que porten cotxe escombra, amb gent poc preparada per caminar i on si cal et porten en taxi (o a pes de braços).

L'etapa d'avui es podria definir com una bonica passejada per les valls gallegues. Això sí, la passejada ja no la fas sol sinó que, sobretot a partir de Sarria, una multitud de pelegrins t'acompanyen. La majoria són d'una nova espècie: circulen sense motxilla a l'esquena i són molt més sorollosos. En alguns moments arribes a enyorar la quietud de la meseta.
L'etapa s'ha allargat més del compte degut als problemes tècnics d'algun pelegrí que m'acompanyava però sempre circulant per entre, boscos, camps, pastures i petits poblets, finalment hem arribat a Portomarín.
Portomarín va ser reconstruït pedra per pedra per deixar lloc a un pantà sobre el riu Miño. Misteriosament, el pantà estava buit. Un es pregunta perquè calia tot aquest remenament doncs. Sobretot perquè calia muntar i desmuntar l'església fortificada de San Nicolás, que té una factura remarcable.
Hem superat la línia dels 100 km per arribar a Santiago.

Sens dubte una de les etapes més boniques del Camino. La pujada a O Cebreiro té més de mística que de dificultat real. Sobretot si l'afrontes fresc al matí. Si el pelegrí es troba amb les forces justes potser si que es fa una mica dura però per a un pelegrí en forma no té massa dificultat i si en tingués la bellesa del paisatge dóna prou motivació per seguir endavant.
O Cebreiro deu ser un poble molt bonic però la realitat és que no l'he vist. Una boira espessa ho cobria tot. Quan finalment he deixat enrere el cap de núvol se m'ha ofert l'esplendor de Galícia. Turons verds, arrodonits, vaques pasturant pels prats i l'olor barreja d'herba humida i fems de vaca. Quin contrast amb l'aspror del paisatge messetari!
El descens de la muntanya s'ha vist alentit per un embús de vaques transitant cap a noves pastures. Si no sense cap novetat destacable he arribat a Samos cap a les 3 de la tarda, just a temps per a l'obertura de portes de l'alberg del monestir. el monestir és una autèntica joia. Molt ben col·locat i molt harmoniós amb el paisatge.
A Samos m'he trobat amb l'Anna, la meva germana i el seu grup. Els quilòmetres recorreguts han estat esborrats gràcies a un bany en una platja fluvial.

Aquesta ha estat una etapa amb moments bonics però també amb moments molt avorridots. Quan finalment he deixat enrere els suburbis de Ponferrada ha estat preciós perquè el camí passava entre vinyes fins a Villafranca del Bierzo. Entremig m'he trobat amb un tipus pintoresc. Un polonès de llarga barba blanca que va sortir de la seva ciutat natal a la frontera amb Polònia fa més de tres mesos. Camina tot el dia, para on es troba quan es pon el sol, no porta rellotge i quan li he preguntat perquè feia el Camino m'ha sabut contestar. Crec que es mirava amb un cert menyspreu els turipelegrins. En tot cas era el pelegrí més autèntic que he trobat fins ara.
Villafranca del Bierzo és una vila preciosa, envoltada de muntanyes i amb una pila de monuments, esglésies, palaus.. i tot això en una vila de 3000 habitants. També hi ha l'església de Santiago on segons una Bula papal si el pelegrí no es troba en condicions de continuar pot acabar el pelegrinatge. Malauradament estic en massa bona forma per a poder acabar el viatge aquí o sigui que hauré de continuar.
Entre Villafranca i la Vega de Valcarce podria ser un recorregut agradable perquè el camí segueix el curs del riu Valcarce però està encaixonat entre l'antiga carretera nacional i la nova i tot és asfaltat, per tant és cansat i avorrit. Sembla que hi ha una ruta alternativa des de Villafranca que passa per la muntanya però no l'he sabut trobar.
Després d'una tonificant dutxa d'aigua freda (no tenia altra opció) i una (voluntària) remullada de peus al riu Valcarce estic en condicions d'afrontar l'etapa de demà: La pujada a Cebreiro.

L'ambient del sopar ahir va ser agradable tot hi que potser no tan especial com ho va ser el de Grañón. Hi havia molts catalans i assimilats. Com per exemple una família completa de Sagunt o un noi de la Baells (Franja) que estava fent el viatge de tornada després d'haver fet el viatge d'anada pel camí del Nord.
Decididament en aquest pelegrinatge està essent més terrible la fred que la calor. La nit ha estat complicada. Tot hi disposar d'una manta he acabat dormint (és un dir) vestit de cap a peus. Sort que l'alberg ens ha proporcionat un esmorzar amb què recuperar calories al matí!
Avui he deixat enrere la Magaratería i m'he endinsat a el Bierzo. He anat d'una vessant de la muntanya a l'altre passant per la Cruz de Ferro, que maraca el límit entre comarques i és un punt emblemàtic del pelegrinatge. Allà he deixat una pedra per marcar el meu pas. Com a bon pelegrí ecològic que sóc la pedra era reciclada perquè em penso que al llarg dels anys les pedres de la zona que s'ho valien han estat totes arrencades.
He fet un cafè a Manjarín, a casa de l'últim guerrer templer. Efectivament s'ha de tenir molt de "temple" per viure tot l'any a la zona amb el fred que hi fa a l'hivern. A partir d'allí via avall per una baixada que era un bon test pels meus genolls. En pocs quilòmetres he passat de 1500 m d'altura a 500. La duresa de la baixada, però, quedava àmpliament compensada per la bellesa del paisatge. El Bierzo és una comarca preciosa. El clima sembla molt més benèvol que a la Magaratería. Fins hi tot he vist alguna vinya plantada i es veu que són uns grans productors d'embotits. Els petits poblets estan molt ben cuidats.
Com sempre se m'ha fet molt més pesats els últims quilòmetres d'aproximació a Ponferrada que tota la resta, però almenys les sabates m'han respectat. Es veu que començo a domar-les.
De fet he arribat tan d'hora a l'alberg que encara estava tancat però tenien dutxes a fora o sigui que he entrat a l'alberg net i polit. Una sensació molt estranya respecte a les entrades habituals.
Ponferrada té un centre històric molt bufó. Sobretot el castell dels templers mereix una visita.
Demà m'aproximaré al mític O Cebreiro. Galícia està al caure!

Una etapa llarga, intensa i molt bonica. Primer he fet cap a Astorga. He arribat allí cap a quarts de 10 i encara estaven muntant les parades del mercat. Està clar que en aquest país van tard. He aprofitat el mercat per comprar pa i cecina de León. Tan l'un com l'altre eren tan durs que enlloc d'aconseguir tallar-los he trencat la navalla i m'he quedat sense esmorzar. Un èxit vaja!
A Astorga he pres un cafetó assegut a la plaça de la catedral tot admirant el palau episcopal dissenyat per Gaudí. Després de fer un ullada ràpida a la Catedral, abans que el trànsit a l'interior fos complicat perquè anaven a dir missa, m'he dirigit cap a la comarca de la Magaratería.
La Magaratería és una comarca de muntanya. He deixat enrera doncs la plana interminable de la Meseta. Segons sembla els maragatos eren tradicionalment traginers. Amb alguna cosa s'havien de guanyar la vida i està clar que amb la comarca que tenen pagesos no podien ser perquè només es veuen pedres i matolls. Això sí, també hi ha un bé de Déu de flors de muntanya.
El poblets que he anat passant són bonics. Les cases són de pedra basta. N'hi ha moltes d'abandonades però es veu que el Camino està revitalitzant la zona. M'he aturat a dormir a Foncebadón, que és el poble del Camino que està a més altitud (on es pot dormir). Fa ben pocs anys estava abandonat i ara hi viuen unes quantes persones i hi ha 5 albergs. Val a dir que la vista sobre la plana és màgica i per a qui li agradi la tranquil·litat (i no l'hi molesti el vent que ha estat bufant tot el dia) él el lloc ideal. Estic en un alberg parroquial i aquest vespre hi haurà sopar comunitari. Espero que l'atmosfera sigui tan especial com ho va ser la de Grañón.
Ara mateix estic còmodament assegut en un tascó en un prat amb vistes a la comarca en companyia de 4 cabres i un gos. Espero que les cabres no se'm vulguin menjar el diari.