Corrandes d'exili

Fisterra! Finis Terrae! La fi del món! El non plus ultra! Des del matí que frisava per veure el mar i en comptes d'això se m'oferia un paisatge de muntanya esplèndid. Quan per fi hem arribat ha estat una gran alegria. Per arribar a Fisterra però, encara hem hagut de pujar un turonet. Quina sensació quan per fi hem posat els peus a l'aigua! Hem caminat els tres quilòmetres de platja que ens separaven del poble de Fisterra amb els peus a l'aigua i recollint, ara sí, les autèntiques petxines del pelegrí. El cansament dels més de 800 km recorreguts per arribar fins aquí s'ha esborrat de cop.
Al vespre hem complert tots els rituals. Hem anat al cap de Finisterre, ens hem fet les fotos de rigor al km 0 i hem segellat la nostra credencial amb un segell enorme que m'ha ocupat una pàgina sencera. L'emoció al segellar ha estat més gran que el segell.
Complertes les formalitats, ens hem assegut sobre les pedres del penyasegat per contemplar l'espectacle de la posta de sol tot menjant pa amb formatge i fuet. Ja puc dir que he vist no pondre's el sol a l'extrem nord d'Europa i pondre's el sol a l'extrem oest del continent. Sóc un ésser afortunat.
Quan s'ha post el sol, hem cremat algunes peces de roba. Jo ho hagués cremat tot i hagués llençat les botes al mar tal com mana la tradició però era poc pràctic, encara les necessitava, o sigui que només he cremat uns calçotets. Gràcies als barrets de palla el foc ha cremat amb força i ha purificat el nostre viatge.
Després de tot plegat hem tornat a Fisterra i ho hem celebrat amb un orujo d'herbes en un bar local. Per rematar la nit ha resultat que en el bar feien queimada amb conxuro i tot i hem pogut degustar-la. Era una queimada no gaire queimada i molt forta. Un dia complet.
Realment el camí no pot acabar a Santiago. Al capdavall Santiago no deixa de ser una ciutat més, amb apòstol o sense. El camí ha d'acabar a Fisterra, en contacte amb el mar, la roca, la sorra, la natura primigènia.