Corrandes d'exili

Després de totes les emocions d'ahir he decidit fer una última etapa de comiat, sol, per dir adéu al que quasi que s'ha convertit en un estil de vida. Quan m'he despertat al matí no semblava que fos tan bona idea. Estava entumit per les emocions (i la queimada) del dia anterior i el camí costava de trobar. A més per tota la badia se sentia el bum-bum d'una festa de platja. Massa contrast amb la serenor de tota la resta.
Finalment però, he retrobat el camí i les sensacions i he arribat fins a Lires, on he fet la pausa per esmorzar. Poc després de Lires, he retrobat la Sandra, una pelegrina de Bilbao amb qui ens havíem creuat vàries vegades, i hem fet la resta de camí junts. Ha estat un dia de rencontres perquè una mica més tard ens hem creuat amb en Tomeck, el pelegrí extrem polonès que anava cap a Fisterra. Ens ha dit que potser després aniria a Fàtima.
El camí era complicat perquè estava poc senyalitzat i a més hem decidit agafar una variant que s'acostava a la costa, encara menys senyalitzada. Jo creia que tot el camí passava prop del mar però no era el cas. Vorejar el mar hagués estat massa llarg perquè hi havia moltes badies profundes.
En tot cas hem aconseguit no perdre'ns i arribar a les envistes de Muxía. Muxía és un poble de pescadors preciós situat entre dues ries. Abans d'entrar el poble ens hem passejat amb els peus descalços per la platja de Ledoiro fins que hem reunit el valor suficient per tirar-nos a l'aigua. La platja era d'un blau intens, la sorra blanca i quasi deserta.
A Muxía hem enganxat les festes patronals i com a poble mariner que és treien la Mare de Déu (en aquest la del Carme) a navegar. Hem arribat just en el moment en que tornaven les barques a port, engalanades i carregades de gent fins a la punta del pal major. Les barques han estat rebudes amb un gran estrèpit de petards. Feia la impressió que saludaven la nostra arribada.
Per celebrar la fi, ara sí, definitiva dels nostres treballs hem devorat una mariscada esplèndida regada amb força albariño i culminada amb postres casolans i cafè. Després ens hem assabentat que l'autobús a Santiago sortia a les set o sigui que hem tingut temps de recollir la Muxiana i visitar l'església de Nuestra Señora de la Barca, l'excusa oficial del nostre pelegrinatge, a la punta de la península i sorprendre'ns amb la forma d'algunes roques. Algunes tan remarcables que fins tenien atribuïdes propietats miraculoses.
Ha estat un dia rodó. Fa pena deixar enrere el camí. Ara en comença un de nou.