18 de juny 2006
Dubrovnik, el mediterrani tal com un dia va ser
Hi ha un anunci al BBC world que diu "Dalmatia, the mediterranian as it once was". I realment l'han encertat. Dubrovnik té aquell aire de la mediterrània de les fotos antigues, aquella que molts de nosaltres per desgràcia no hem pogut veure. Cert que la ciutat vella esta envaïda per ordes de turistes, venedors de quincalla i restaurants de carretera. Pero fins hi tot allí només cal endinsar-se en els estrets carrers laterals per descobrir un ritme de vida que no ha canviat massa amb el temps. Amb roba estesa de finestra a finestra intentant aprofitar aquella promesa de raig de sol que no s'acaba d'endinsar mai a la frescor dels carrers, nens jugant i gats fent la becaina tot esperant l'hora en que els turistes sopen per miolar un tros de pa (qui digui que els humans estan al capdamunt de la cadena evolutiva s'equivoca de mig a mig).
I així com la sobreexplotació del turisme de cervesa barata ha aconseguit destruïr pràcticament la major part de la Costa Brava aquí encara és possible agafar una barca i perdre's en una illa en la qual podràs trobar aquell racó que nomes et pertany a tu. Aquell tros de roca en que poder estendre la tovallola (no, no hi ha gaires platges a Dalmàcia), aquella aigua transparent en que podràs tornar al teu origen.
No costa gaire somiar que ningú ha trepitjat mai les roques cantelludes que se't claven dolorosament als peus encara que sàpigues perfectament que abans que tu el iliris, els grec, els romans, els bizanzins, els otomans i tota mena de persones de qualsevol condició han estat allí.
En definitiva, val la pena veure Dubrobnik ni que sigui per tenir una impressió d'allò que podia haver estat i no va ser. I val la pena veure-la ara perque l'única cosa que ensenya la història és que els errors es repeteixen.
I així com la sobreexplotació del turisme de cervesa barata ha aconseguit destruïr pràcticament la major part de la Costa Brava aquí encara és possible agafar una barca i perdre's en una illa en la qual podràs trobar aquell racó que nomes et pertany a tu. Aquell tros de roca en que poder estendre la tovallola (no, no hi ha gaires platges a Dalmàcia), aquella aigua transparent en que podràs tornar al teu origen.
No costa gaire somiar que ningú ha trepitjat mai les roques cantelludes que se't claven dolorosament als peus encara que sàpigues perfectament que abans que tu el iliris, els grec, els romans, els bizanzins, els otomans i tota mena de persones de qualsevol condició han estat allí.
En definitiva, val la pena veure Dubrobnik ni que sigui per tenir una impressió d'allò que podia haver estat i no va ser. I val la pena veure-la ara perque l'única cosa que ensenya la història és que els errors es repeteixen.
15 de juny 2006
Les fonts del riu Blagaj
A prop de Mostar hi ha un paratge molt interessant. Les fonts del riu Blagaj. Un corrent d'aigua potentíssim surt de cop i volta del fons de la muntanya creant una atmosfera fresca i refrescant. A tocar de la cova d'on surt el corrent d'aigua hi ha una casa dervitx. Els dervitxos son una secta mística de l'Islam. Son pacifistes i se'ls coneix arreu del mon per les seves pregàries en que giren en cercles fins que aconsegueixen un estat d'il·luminació.
Dintre la casa Dervitx es conserva una copia d'un edicte del sultà otomà Mehmed Fatih II, the finals del segle XV. En ell es fa una crida a respectar la vida, les propietats i la religió dels no musulmans. Instaura la llibertat de culte a tot l'Imperi i la llibertat de trànsit.
Tot això més o menys a la mateixa època en que els jueus eren perseguits a tot Europa i la Santa Inquisició funcionava a ple rendiment. A tots aquells convençuts de la superioritat moral del cristianisme i que en l'Islam nomes veuen una religió obscurantista i fanàtica (Aquella que surt als telenotícies) els hauria de fer reflexionar.
Dintre la casa Dervitx es conserva una copia d'un edicte del sultà otomà Mehmed Fatih II, the finals del segle XV. En ell es fa una crida a respectar la vida, les propietats i la religió dels no musulmans. Instaura la llibertat de culte a tot l'Imperi i la llibertat de trànsit.
Tot això més o menys a la mateixa època en que els jueus eren perseguits a tot Europa i la Santa Inquisició funcionava a ple rendiment. A tots aquells convençuts de la superioritat moral del cristianisme i que en l'Islam nomes veuen una religió obscurantista i fanàtica (Aquella que surt als telenotícies) els hauria de fer reflexionar.
Mostar: La ciutat del pont trencat
A Mostar, molt més que a Sarajevo, els estralls de la guerra son evidents. Mentre que Sarajevo va ser sempre una ciutat multiètnica, lluitant per sobreviure a una força aliena a ella (els serbis que l'assetjaven eren majoritàriament gent d'entorn rural fanatitzada) a Mostar la guerra va ser realment entre veïns.
La història de Mostar és segurament una de les històries més tristes d'aquesta trista guerra dels balcans. Bosniaks (musulmans) i croats (que havien conviscut sense masses problemes durant generacions) van lluitar junts per repel·lir els atacs dels serbis i ho van aconseguir. Pero poc després, els croats, instigats per les ambicions territorials de Croàcia que volia ampliar el seu territori, van atacar els seus excompanys d'armes.
Això va provocar una situació terrible. Veïns que havien conviscut durant generacions sense problemes tot de cop es van trobar disparant-se els uns als altres. He sentit històries horroroses. Un company de feina d'un Bosniak que l'hi va disparar actuant com a franctirador tot hi que es coneixien de sempre. Punts de control de croats en que es matava aleatòriament. Camps de concentració en condicions pèssimes en que es podia morir per amagar un tros de pa per el pare en la millor tradició dels camps d'extermini nazis...
De fet 11 anys després la ciutat continua dividida: A una banda del riu els musulmans, a l'altra, els croats. Molt poca gent s'atreveix a viure a la banda contrària. La línia imaginària que separa les dues comunitats es una pila d'edificis ruïnosos. Com a conseqüència, l'economia està estancada. Hi ha moltes cases destruïdes.
El pont de Mostar es un símbol de la ciutat i és un dels més bonics que he vist. Va ser construït pels turcs per facilitar la comunicació entre les dues ribes del riu Neretva. Està construït en un estret del riu, en un paratge de gran bellesa. El pont va ser destruït per croats fanatitzats que volien esborrar tota presència del pas dels turcs al país. El pont ha estat reconstruït ràpidament després de la guerra. Les relacions entre croats i musulmans tardaran molt més a refer-se.
La història de Mostar és segurament una de les històries més tristes d'aquesta trista guerra dels balcans. Bosniaks (musulmans) i croats (que havien conviscut sense masses problemes durant generacions) van lluitar junts per repel·lir els atacs dels serbis i ho van aconseguir. Pero poc després, els croats, instigats per les ambicions territorials de Croàcia que volia ampliar el seu territori, van atacar els seus excompanys d'armes.
Això va provocar una situació terrible. Veïns que havien conviscut durant generacions sense problemes tot de cop es van trobar disparant-se els uns als altres. He sentit històries horroroses. Un company de feina d'un Bosniak que l'hi va disparar actuant com a franctirador tot hi que es coneixien de sempre. Punts de control de croats en que es matava aleatòriament. Camps de concentració en condicions pèssimes en que es podia morir per amagar un tros de pa per el pare en la millor tradició dels camps d'extermini nazis...
De fet 11 anys després la ciutat continua dividida: A una banda del riu els musulmans, a l'altra, els croats. Molt poca gent s'atreveix a viure a la banda contrària. La línia imaginària que separa les dues comunitats es una pila d'edificis ruïnosos. Com a conseqüència, l'economia està estancada. Hi ha moltes cases destruïdes.
El pont de Mostar es un símbol de la ciutat i és un dels més bonics que he vist. Va ser construït pels turcs per facilitar la comunicació entre les dues ribes del riu Neretva. Està construït en un estret del riu, en un paratge de gran bellesa. El pont va ser destruït per croats fanatitzats que volien esborrar tota presència del pas dels turcs al país. El pont ha estat reconstruït ràpidament després de la guerra. Les relacions entre croats i musulmans tardaran molt més a refer-se.
09 de juny 2006
Sarajevo, ferida no morta
11 anys després Sarajevo és encara una ciutat marcada per la guerra. Pràcticament no hi ha cap edifici on no es puguin observar impactes de metralla i en alguns blocs de pisos dels suburbis l'ascensor té més números que pisos, per dir-ho polidament. La ciutat està situada al fons d'una vall (un blanc molt fàcil des dels turons desgraciadament). La major part la formen cases baixes que s'enfilen turons amunt. L'harmonia de línies només és trencada pels horribles mamuts d'època socialista, amb la qual cosa fa la sensació de trobar-se en un poblet de muntanya més que a la capital d'un país.
Sarajevo és realment una cruïlla de cultures. En molts aspectes el centre em recorda la meva visita a Turquia. Les botiguetes d'artesania, els basars, les mesquites... i tambe el ritme pausat dels cafès, el caos circulatori, el fum perpetu dels cigarrets als llavis... pero també hi ha una part més moderna, més europea amb esglésies i sinagogues, centres comercials...
Malgrat els problemes econòmics evidents (el sou d'una cambrera no arriba als 200 euros mensuals) la gent te ganes de tirar endavant el país i evidentment el turisme es una bona manera o sigui que tracten el turista amb la màxima amabilitat. La gent del nostre alberg ens va venir a buscar a l'estació, ens van oferir cafè mentre esperàvem que fos hora d'anar al nostre allotjament (eren les 6 de la matinada quan vam arribar) i ens hi van acompanyar portant-nos les maletes (cosa que jo no havia vist mai).
Ens allotgem a casa d'una iaia simpatiquíssima i molt servicial. Tot es molt net, ens donen tovalloles, ens va rentar la roba... és fantàstic.
Com he dit, malgrat la guerra i la situació política complexa la gent te ganes de passar-s'ho bé i tirar endavant. He notat un cert orgull en la gent que va viure el setge de Sarajevo. Suposo que se senten supervivents i realment ho són. Els cafès estan sempre plens a vessar, als carrers sempre hi ha algú malgrat la pluja i a per tot arreu s'anuncien concerts i actes culturals. En definitiva Sarajevo es una ciutat amb un passat terrible que tothom s'esforça a deixar enrera. No he notat que hi hagi odi cap a la comunitat serbia malgrat les matances (més aviat al revés). La gent viatja a Belgrad. Artistes croats actuen a Sarajevo. Un no pot deixar de preguntar-se perquè es va iniciar una guerra absurda, que no ha portat enlloc però això seria un altre tema.
Sarajevo és realment una cruïlla de cultures. En molts aspectes el centre em recorda la meva visita a Turquia. Les botiguetes d'artesania, els basars, les mesquites... i tambe el ritme pausat dels cafès, el caos circulatori, el fum perpetu dels cigarrets als llavis... pero també hi ha una part més moderna, més europea amb esglésies i sinagogues, centres comercials...
Malgrat els problemes econòmics evidents (el sou d'una cambrera no arriba als 200 euros mensuals) la gent te ganes de tirar endavant el país i evidentment el turisme es una bona manera o sigui que tracten el turista amb la màxima amabilitat. La gent del nostre alberg ens va venir a buscar a l'estació, ens van oferir cafè mentre esperàvem que fos hora d'anar al nostre allotjament (eren les 6 de la matinada quan vam arribar) i ens hi van acompanyar portant-nos les maletes (cosa que jo no havia vist mai).
Ens allotgem a casa d'una iaia simpatiquíssima i molt servicial. Tot es molt net, ens donen tovalloles, ens va rentar la roba... és fantàstic.
Com he dit, malgrat la guerra i la situació política complexa la gent te ganes de passar-s'ho bé i tirar endavant. He notat un cert orgull en la gent que va viure el setge de Sarajevo. Suposo que se senten supervivents i realment ho són. Els cafès estan sempre plens a vessar, als carrers sempre hi ha algú malgrat la pluja i a per tot arreu s'anuncien concerts i actes culturals. En definitiva Sarajevo es una ciutat amb un passat terrible que tothom s'esforça a deixar enrera. No he notat que hi hagi odi cap a la comunitat serbia malgrat les matances (més aviat al revés). La gent viatja a Belgrad. Artistes croats actuen a Sarajevo. Un no pot deixar de preguntar-se perquè es va iniciar una guerra absurda, que no ha portat enlloc però això seria un altre tema.
Un llarg viatge: Budapest-Sarajevo
Vam deixar Budapest a mitja tarda. El viatge va transcòrrer sense incidents fins que vam arribar a Pecks, intentant matar el temps xerrant amb les companyes de compartiment escoceses (el monstre del llac Ness dóna per molt, crec que hem creat les bases d'una futura germanor Drac de Banyoles-Monstre del llac Ness), resolent Sudokus massa fàcils i intentant descobrir si l'heroi de la novel·la polonesa que havia comprat a Krakow es decidia a cremar-se a la bonzo com a acte de protesta contra el partit comunista.
A Pecks vam descobrir que la major part del convoi ens havia abandonat (entre ells el vagó restaurant, una gran perdua) el viatge fins a Sarajevo el faríem en la màquina de tren asmàtica i apenes dos vagons. No sembla que aquesta sigui una ruta molt freqüentada pels turistes.
Cap a mitjanit vam patir la primera parada tècnica. Control de passaports entre la frontera hongaresa i la croata per part dels hongaresos. A part de prendre's un temps desmesuradament llarg per mirar-se els passaports dels pocs viatgers (fruit segurament de l'avorriment) no hi va haver novetats. Per part dels croats en canvi la cosa es va posar una mica tensa. Els polis tenien ganes de xerrar i van fer una mica de broma amb l'Amer, acudits sobre croats i bosnis. També em van fer forces preguntes. Quan ja semblava que ens els haviem tret de sobre la sorpresa va ser que es va obrir la porta d'una revolada i un dels polis em va tornar a demanar el passaport i em va preguntar on parava Girona i sobre els meus cognoms. No sé si volia una classe de geografia aplicada, estava encuriosit per saber d'on sortia un espanyol (per aquelles latituds no n'hi ha gaires) o volia comprovar si m'espantava pero en tot cas la situació no em va fer gens de gràcia.
Satisfeta la curiositat del policia vam prosseguir el viatge sense masses entrebancs (a part de dos controls de frontera més però els guardies estaven tan adormits o més que nosaltres i no estaven per recerques geogràfiques). Finalment em vaig poder adormir tan profundament i còmodament com els seients del tren ho permetien.
Quan em vaig despertar eren prop de les 5 de la matinada. Ja era de dia i Bosnia passava a velocitat de creuer per la finestra del vagó. El paisatge era meravellós. El cel estava completament tapat per núvols baixos i una pluja fina difuminava els contorns embolcallant-ho tot en una aura d'irrealitat. Bòsnia es un país muntanyós, de turons arrodonits coberts de verd i rius grisos que travessen rabents les valls. Escampats es veuen poblets amb cases modestes, d'una o dues plantes amb teulats de quatre vessants. Tots els poblets de Bòsnia s'assemblen. Les úniques diferències entre nuclis serbis i viles musulmanes són la presència de cartells en alfabet cirílic a l'estació o els minarets de les mesquites.
Era curiós observar que a Bòsnia no tan sols funciona el concepte d'autostop sinó també el de trenstop. De tant en tant el tren s'aturava en una vila perduda i un munt de gent corria cap als vagons. Possiblement per això vam arribar sans, estalvis i amb una hora de retard a l'estació de Sarajevo.
A Pecks vam descobrir que la major part del convoi ens havia abandonat (entre ells el vagó restaurant, una gran perdua) el viatge fins a Sarajevo el faríem en la màquina de tren asmàtica i apenes dos vagons. No sembla que aquesta sigui una ruta molt freqüentada pels turistes.
Cap a mitjanit vam patir la primera parada tècnica. Control de passaports entre la frontera hongaresa i la croata per part dels hongaresos. A part de prendre's un temps desmesuradament llarg per mirar-se els passaports dels pocs viatgers (fruit segurament de l'avorriment) no hi va haver novetats. Per part dels croats en canvi la cosa es va posar una mica tensa. Els polis tenien ganes de xerrar i van fer una mica de broma amb l'Amer, acudits sobre croats i bosnis. També em van fer forces preguntes. Quan ja semblava que ens els haviem tret de sobre la sorpresa va ser que es va obrir la porta d'una revolada i un dels polis em va tornar a demanar el passaport i em va preguntar on parava Girona i sobre els meus cognoms. No sé si volia una classe de geografia aplicada, estava encuriosit per saber d'on sortia un espanyol (per aquelles latituds no n'hi ha gaires) o volia comprovar si m'espantava pero en tot cas la situació no em va fer gens de gràcia.
Satisfeta la curiositat del policia vam prosseguir el viatge sense masses entrebancs (a part de dos controls de frontera més però els guardies estaven tan adormits o més que nosaltres i no estaven per recerques geogràfiques). Finalment em vaig poder adormir tan profundament i còmodament com els seients del tren ho permetien.
Quan em vaig despertar eren prop de les 5 de la matinada. Ja era de dia i Bosnia passava a velocitat de creuer per la finestra del vagó. El paisatge era meravellós. El cel estava completament tapat per núvols baixos i una pluja fina difuminava els contorns embolcallant-ho tot en una aura d'irrealitat. Bòsnia es un país muntanyós, de turons arrodonits coberts de verd i rius grisos que travessen rabents les valls. Escampats es veuen poblets amb cases modestes, d'una o dues plantes amb teulats de quatre vessants. Tots els poblets de Bòsnia s'assemblen. Les úniques diferències entre nuclis serbis i viles musulmanes són la presència de cartells en alfabet cirílic a l'estació o els minarets de les mesquites.
Era curiós observar que a Bòsnia no tan sols funciona el concepte d'autostop sinó també el de trenstop. De tant en tant el tren s'aturava en una vila perduda i un munt de gent corria cap als vagons. Possiblement per això vam arribar sans, estalvis i amb una hora de retard a l'estació de Sarajevo.
07 de juny 2006
Els banys
Budapest és coneguda des de fa centenars d'anys per les seves aigües termals. O sigui que vam decidir que si els romans ja anaven a les termes de Quanticum nosaltres no podiem abandonar la tradició. I més tenint en compte que ens esperava un llaaarg, i quan dic llarg vull dir llarg, viatge de Budapest a Sarajevo en tren i valia la pena anar-hi tranquils i relaxats.
A més, què caram, ahir deixava de ser potencial usuari del carnet jove o sigui que m'havia de començar a cuidar. Almenys no desentonaria entre els clients habituals.
O sigui que ens vam dirigir cap a un dels balnearis mes grans de Budapest i un dels pocs situats a la banda de Pest.
El balneari va ser inaugurat al segle XIX i jo crec que no havia canviat res des d'aquell temps. Després de donar-nos unes estovalles per a fer-les servir de tovallola i un banyador que devia haver estat present a la cerimònia d'inauguració del local ens van deixar entrar.
Per dir-ho en bones paraules nosaltres formavem la grada jove de la clientela fins hi tot sense tenir dret al carnet jove. La majoria eren avis retirats que venien a intentar treure's uns anys de sobre (tot i que sempre n'hi quedaven uns quants). De fet s'ha d'entendre perquè els joves a aquesta època de l'any treballen.
Per als qui no estan informats en el tema la funció d'un balneari consisteix en posar-te al bany maria en diferents graus de cocció. Des d'aigua gelada fins a aigua en el punt just d'ebullició, passant per les fantàstiques saunes on s'ha de respirar per la boca per no cremar-se els narius. De totes maneres quan surts d'alla et deixen ben planxadet, endreçat i net com una patena. Sobretot si tens la sort de gaudir dels serveis d'un massatgista que et rebregui de dalt a baix.
O sigui que vam sortir ben relaxadets i apunt pel nostre petit viatge. Deixàvem la civilitzada Europa per internar-nos en els salvatges Balcans. Pero aquesta es una altra història.
A més, què caram, ahir deixava de ser potencial usuari del carnet jove o sigui que m'havia de començar a cuidar. Almenys no desentonaria entre els clients habituals.
O sigui que ens vam dirigir cap a un dels balnearis mes grans de Budapest i un dels pocs situats a la banda de Pest.
El balneari va ser inaugurat al segle XIX i jo crec que no havia canviat res des d'aquell temps. Després de donar-nos unes estovalles per a fer-les servir de tovallola i un banyador que devia haver estat present a la cerimònia d'inauguració del local ens van deixar entrar.
Per dir-ho en bones paraules nosaltres formavem la grada jove de la clientela fins hi tot sense tenir dret al carnet jove. La majoria eren avis retirats que venien a intentar treure's uns anys de sobre (tot i que sempre n'hi quedaven uns quants). De fet s'ha d'entendre perquè els joves a aquesta època de l'any treballen.
Per als qui no estan informats en el tema la funció d'un balneari consisteix en posar-te al bany maria en diferents graus de cocció. Des d'aigua gelada fins a aigua en el punt just d'ebullició, passant per les fantàstiques saunes on s'ha de respirar per la boca per no cremar-se els narius. De totes maneres quan surts d'alla et deixen ben planxadet, endreçat i net com una patena. Sobretot si tens la sort de gaudir dels serveis d'un massatgista que et rebregui de dalt a baix.
O sigui que vam sortir ben relaxadets i apunt pel nostre petit viatge. Deixàvem la civilitzada Europa per internar-nos en els salvatges Balcans. Pero aquesta es una altra història.
05 de juny 2006
au revoir Budapest
Dema deixarem enrere Budapest. Una ciutat que ofereix molt més del que un pot pensar en un principi. Durant el poc temps que hem estat per aquí hem fet de tot: menjar (molt i bé), veure balls tradicionals (i assajar-los, encara estic intentant descobrir on m'ha quedat el peu esquerre i on el dret), aprendre molt (en tots els sentits del terme), i conèixer gent de tota mena i condició (de fet ho venim fent tot el viatge).
Demà anirem a un balneari a relaxar-nos abans d'entaforar-nos en un tren durant dotze hores per anar des de l'Europa Central als Balcans (la cosa promet). A veure que tal serà. En tot cas brindarem amb Palynka de la bona!
Demà anirem a un balneari a relaxar-nos abans d'entaforar-nos en un tren durant dotze hores per anar des de l'Europa Central als Balcans (la cosa promet). A veure que tal serà. En tot cas brindarem amb Palynka de la bona!
Una història trista
La història d'Hongria al segle XX es una història de terror. Durant la 2a guerra mundial Hongria va ser aliada del regim Nazi. Quan la guerra estava perduda el govern hongarès va voler negociar una pau separada amb la Unió Soviètica. Els alemanys, però, se'n van assabentar i van ocupar el país. El resultat va ser la pràctica desaparició de la població jueva, una de les més importants d'Europa. a la Sinagoga vella es pot visitar un dels memorials més corprenedors que he vist mai, l'arbre de la memòria. Es tracta d'un arbre en que a cada fulla s'hi poden llegir dos noms de víctimes del nazisme.
Quan la Unió Soviètica va ocupar el país però, la situació no va millorar. Rússia volia convertir Hongria en un satèl·lit comunista, pero el país no tenia cap força comunista important. Per tant el comunisme es va haver d'imposar per la força bruta. Totes les forces vives, intel·lectuals, partits polítics, formacions religioses, etc. havien d'estar sota la influència comunista i per aconseguir-ho no van dubtar a extorsionar, empresonar i matar. Tot aquell que no compartia les idees comunistes, (o qui tenia mala relació amb els veïns), pràcticament tota la població, en va patir les conseqüències. Fins hi tot dintre el propi Partit Comunista es van fer purgues.
Quan el 1956 la població es va rebelar, els tancs soviètics van esclafar la rebelió sense contemplacions (i sense que ningú fes gaire res).
Costa d'imaginar l'esquizofrènia que debien sentir els habitants al veure que el mateix règim que s'omplia la boca parlant de llibertat i justicia social oprimia la població de manera salvatge.
El resultat de tot plegat va ser la destrucció de tota una generació. L'apatia, la flata de confiança en el futur i en les persones. Avui en dia la poblacio hongaresa encara en pateix els efectes. Tot s'aconsegueix a base de contactes mes que de mèrits individuals.
si es vol saber més s'ha de visitar el museu del terror, un nom molt indicat. De tot plegat, el que més em va impactar va ser els testimonis orals (llastima que la majoria no tingués subtítols en anglès) i una sala anomenada dels repressors on es podien veure les fotos i els noms i cognoms dels responsables de la dictadura.
De tot aquest passat terrible la societat hongaresa no sap què fer-ne. Per a molts (els beneficiaris del comunisme principalment) s'hauria d'oblidar tot plegat, per a d'altra gent s'hauria de tenir sempre present per a no repetir els mateixos errors.
A una escala molt menys dramàtica, o no, en certa manera aquesta és una situació familiar...
Quan la Unió Soviètica va ocupar el país però, la situació no va millorar. Rússia volia convertir Hongria en un satèl·lit comunista, pero el país no tenia cap força comunista important. Per tant el comunisme es va haver d'imposar per la força bruta. Totes les forces vives, intel·lectuals, partits polítics, formacions religioses, etc. havien d'estar sota la influència comunista i per aconseguir-ho no van dubtar a extorsionar, empresonar i matar. Tot aquell que no compartia les idees comunistes, (o qui tenia mala relació amb els veïns), pràcticament tota la població, en va patir les conseqüències. Fins hi tot dintre el propi Partit Comunista es van fer purgues.
Quan el 1956 la població es va rebelar, els tancs soviètics van esclafar la rebelió sense contemplacions (i sense que ningú fes gaire res).
Costa d'imaginar l'esquizofrènia que debien sentir els habitants al veure que el mateix règim que s'omplia la boca parlant de llibertat i justicia social oprimia la població de manera salvatge.
El resultat de tot plegat va ser la destrucció de tota una generació. L'apatia, la flata de confiança en el futur i en les persones. Avui en dia la poblacio hongaresa encara en pateix els efectes. Tot s'aconsegueix a base de contactes mes que de mèrits individuals.
si es vol saber més s'ha de visitar el museu del terror, un nom molt indicat. De tot plegat, el que més em va impactar va ser els testimonis orals (llastima que la majoria no tingués subtítols en anglès) i una sala anomenada dels repressors on es podien veure les fotos i els noms i cognoms dels responsables de la dictadura.
De tot aquest passat terrible la societat hongaresa no sap què fer-ne. Per a molts (els beneficiaris del comunisme principalment) s'hauria d'oblidar tot plegat, per a d'altra gent s'hauria de tenir sempre present per a no repetir els mateixos errors.
A una escala molt menys dramàtica, o no, en certa manera aquesta és una situació familiar...
03 de juny 2006
La ciutat múltiple
Budapest és una ciutat de dues ànimes. La fortalesa medieval de Buda, que domina el Danubi, es combina amb l'elegància decrèpita de les grans avingudes de Pest.
Ahir quan vam arribar ens vam trobar amb la trista grisor de la pluja urbana. La ciutat oferia un aspecte ominós. La pluja uniformava la ciutat en un to gris melancòlic. Als carrers la gent anava de pressa i amb cara de pocs amics. L'estació, plena de gent demanant caritat i d'assalta-turistes oferint qualsevol tipus de servei, et donava una sensació incòmoda.
Avui, en canvi, amb el cel blau i des del castell de Buda que domina la ciutat, la ciutat oferia molt més bon aspecte. Les ciutat ja no era una massa informe de grisos sinò que es podien observar les elegants façanes noucentistes i modernistes de principis del segle passat.
El castell de Buda, que actualment estar ocupat pel museu d'història de la ciutat, és un autèntic laberint de cambres amb una exhibició un pèl caòtica però que et permet fer-te una idea de la història de la ciutat.
Buda és definitivament una ciutat medieval, de carrers estrets i de palauets construïts tan aviat com el segle XIII.
Pest en canvi, és el producte de l'expansió d'Hongria a finals del segle XIX i principis del XX. L'avinguda mes elegant es Andrassy, que uneix el parc de Varos, construït per l'exposició del mileni de 1896 amb el centre de Pest. Tambe es interessant el carrer comercial del Vaci.
Budapest es veu una ciutat amb un passat esplendorós però amb un present no gaire esperançador. La majoria dels edificis necessiten una repassada i, segons ens han explicat la gent de per aquí, la situació econòmica no és gaire bona. Malgrat aixo es una gran ciutat i te un munt de coses interessants per oferir.
Ahir quan vam arribar ens vam trobar amb la trista grisor de la pluja urbana. La ciutat oferia un aspecte ominós. La pluja uniformava la ciutat en un to gris melancòlic. Als carrers la gent anava de pressa i amb cara de pocs amics. L'estació, plena de gent demanant caritat i d'assalta-turistes oferint qualsevol tipus de servei, et donava una sensació incòmoda.
Avui, en canvi, amb el cel blau i des del castell de Buda que domina la ciutat, la ciutat oferia molt més bon aspecte. Les ciutat ja no era una massa informe de grisos sinò que es podien observar les elegants façanes noucentistes i modernistes de principis del segle passat.
El castell de Buda, que actualment estar ocupat pel museu d'història de la ciutat, és un autèntic laberint de cambres amb una exhibició un pèl caòtica però que et permet fer-te una idea de la història de la ciutat.
Buda és definitivament una ciutat medieval, de carrers estrets i de palauets construïts tan aviat com el segle XIII.
Pest en canvi, és el producte de l'expansió d'Hongria a finals del segle XIX i principis del XX. L'avinguda mes elegant es Andrassy, que uneix el parc de Varos, construït per l'exposició del mileni de 1896 amb el centre de Pest. Tambe es interessant el carrer comercial del Vaci.
Budapest es veu una ciutat amb un passat esplendorós però amb un present no gaire esperançador. La majoria dels edificis necessiten una repassada i, segons ens han explicat la gent de per aquí, la situació econòmica no és gaire bona. Malgrat aixo es una gran ciutat i te un munt de coses interessants per oferir.
01 de juny 2006
El cafè
Les cafeteries són tota una institució a Viena. N'hi ha per a tots els gustos i butxaques. Nosaltres hem visitat dos dels cafès més famosos, l'Sperl i el Grand Central. A mi l'Sperl em va sembla encantador. Amb tot de sofàs encoixinats gastats pels milers de culs que hi han passat al llarg dels anys, parets entapissades descolorides pel temps, iaios llegint el diari i fumant en pipa... un aire decadent fantàstic. A més el cafè era prou presentable.En canvi el Grand Central el vaig trobar una cova de turistes. No crec que cap vienès hi vagi a treure el nas. A part de tenir el privilegi de saludar el senyor Trotski en persona (o almenys la seva estàtua de mida natural que s'està prenent un cafè a l'entrada del local) i preguntar-se què hi feia un comunista com ell en un lloc tan burgès com aquell no crec que valgui la pena parar-s'hi. Tot plegat feia un tuf de falsedat documental que feia por. Només pots veure una colla de cotorres rient i fent-se fotos. El servei a més és bastant dolent i el preu... bé, el preu et fa comprendre perfectament perquè Trotski va iniciar una revolució comunista.
En fi, la nostra intuició de Viena s'acaba aquí. Demà viatgem cap a Budapest. A veure què tal serà.
Música mestre!
Si alguna cosa té Viena és música. La música és una constant en la vida dels vienesos, i no només per als turistes. Si s'eviten els Mozarts disfressats que t'assalten pel carrer i t'ofereixen un pastix de les obres de sempre a preu de turista despistat es poden escoltar grans coses.
A l'Òpera de Viena es pot escoltar (que no veure) el bo i millor per 2 euros (a peu dret i al galliner però encara s'ho val). Nosaltres hi hem anat pràcticament cada dia dels tres dies que hem passat aquí. Ahir vam anar a veure Coppelia d'un tal Leon Delibes (no em pregunteu qui és, no tinc el gust de coneixe'l), un ballet encantador. Avui hem anat a sentir la primera part de l'òpera el barber de Sevilla de Rossini. Per als qui no els agrada la música (o no els hi agrada l'òpera que no es el mateix) haig de dir que, com en els bons partits de futbol, només l'espectacle a les grades paga l'entrada. Passejar-se pels passadissos de l'Òpera en bambes i amb un jersei malgirbat entre la creme de la creme de la societat vienesa, (i jo diria que la societat mundial) és molt educatiu. I és tot un plaer prendre la fresca al balcó.
Per als que els hi agrada la música l'experiència és espectacular sobretot quan t'adones que estàs gaudint dels millors musics i cantants del món per una desena part del que ha pagat el tipus que tens assegut al davant i que apart del luxe de seure té la mateixa visibilitat de l'escenari que la que tens tu.
A l'Òpera de Viena es pot escoltar (que no veure) el bo i millor per 2 euros (a peu dret i al galliner però encara s'ho val). Nosaltres hi hem anat pràcticament cada dia dels tres dies que hem passat aquí. Ahir vam anar a veure Coppelia d'un tal Leon Delibes (no em pregunteu qui és, no tinc el gust de coneixe'l), un ballet encantador. Avui hem anat a sentir la primera part de l'òpera el barber de Sevilla de Rossini. Per als qui no els agrada la música (o no els hi agrada l'òpera que no es el mateix) haig de dir que, com en els bons partits de futbol, només l'espectacle a les grades paga l'entrada. Passejar-se pels passadissos de l'Òpera en bambes i amb un jersei malgirbat entre la creme de la creme de la societat vienesa, (i jo diria que la societat mundial) és molt educatiu. I és tot un plaer prendre la fresca al balcó.
Per als que els hi agrada la música l'experiència és espectacular sobretot quan t'adones que estàs gaudint dels millors musics i cantants del món per una desena part del que ha pagat el tipus que tens assegut al davant i que apart del luxe de seure té la mateixa visibilitat de l'escenari que la que tens tu.
