Corrandes d'exili

Vam deixar Budapest a mitja tarda. El viatge va transcòrrer sense incidents fins que vam arribar a Pecks, intentant matar el temps xerrant amb les companyes de compartiment escoceses (el monstre del llac Ness dóna per molt, crec que hem creat les bases d'una futura germanor Drac de Banyoles-Monstre del llac Ness), resolent Sudokus massa fàcils i intentant descobrir si l'heroi de la novel·la polonesa que havia comprat a Krakow es decidia a cremar-se a la bonzo com a acte de protesta contra el partit comunista.
A Pecks vam descobrir que la major part del convoi ens havia abandonat (entre ells el vagó restaurant, una gran perdua) el viatge fins a Sarajevo el faríem en la màquina de tren asmàtica i apenes dos vagons. No sembla que aquesta sigui una ruta molt freqüentada pels turistes.
Cap a mitjanit vam patir la primera parada tècnica. Control de passaports entre la frontera hongaresa i la croata per part dels hongaresos. A part de prendre's un temps desmesuradament llarg per mirar-se els passaports dels pocs viatgers (fruit segurament de l'avorriment) no hi va haver novetats. Per part dels croats en canvi la cosa es va posar una mica tensa. Els polis tenien ganes de xerrar i van fer una mica de broma amb l'Amer, acudits sobre croats i bosnis. També em van fer forces preguntes. Quan ja semblava que ens els haviem tret de sobre la sorpresa va ser que es va obrir la porta d'una revolada i un dels polis em va tornar a demanar el passaport i em va preguntar on parava Girona i sobre els meus cognoms. No sé si volia una classe de geografia aplicada, estava encuriosit per saber d'on sortia un espanyol (per aquelles latituds no n'hi ha gaires) o volia comprovar si m'espantava pero en tot cas la situació no em va fer gens de gràcia.
Satisfeta la curiositat del policia vam prosseguir el viatge sense masses entrebancs (a part de dos controls de frontera més però els guardies estaven tan adormits o més que nosaltres i no estaven per recerques geogràfiques). Finalment em vaig poder adormir tan profundament i còmodament com els seients del tren ho permetien.
Quan em vaig despertar eren prop de les 5 de la matinada. Ja era de dia i Bosnia passava a velocitat de creuer per la finestra del vagó. El paisatge era meravellós. El cel estava completament tapat per núvols baixos i una pluja fina difuminava els contorns embolcallant-ho tot en una aura d'irrealitat. Bòsnia es un país muntanyós, de turons arrodonits coberts de verd i rius grisos que travessen rabents les valls. Escampats es veuen poblets amb cases modestes, d'una o dues plantes amb teulats de quatre vessants. Tots els poblets de Bòsnia s'assemblen. Les úniques diferències entre nuclis serbis i viles musulmanes són la presència de cartells en alfabet cirílic a l'estació o els minarets de les mesquites.
Era curiós observar que a Bòsnia no tan sols funciona el concepte d'autostop sinó també el de trenstop. De tant en tant el tren s'aturava en una vila perduda i un munt de gent corria cap als vagons. Possiblement per això vam arribar sans, estalvis i amb una hora de retard a l'estació de Sarajevo.