Corrandes d'exili

Hi ha un anunci al BBC world que diu "Dalmatia, the mediterranian as it once was". I realment l'han encertat. Dubrovnik té aquell aire de la mediterrània de les fotos antigues, aquella que molts de nosaltres per desgràcia no hem pogut veure. Cert que la ciutat vella esta envaïda per ordes de turistes, venedors de quincalla i restaurants de carretera. Pero fins hi tot allí només cal endinsar-se en els estrets carrers laterals per descobrir un ritme de vida que no ha canviat massa amb el temps. Amb roba estesa de finestra a finestra intentant aprofitar aquella promesa de raig de sol que no s'acaba d'endinsar mai a la frescor dels carrers, nens jugant i gats fent la becaina tot esperant l'hora en que els turistes sopen per miolar un tros de pa (qui digui que els humans estan al capdamunt de la cadena evolutiva s'equivoca de mig a mig).
I així com la sobreexplotació del turisme de cervesa barata ha aconseguit destruïr pràcticament la major part de la Costa Brava aquí encara és possible agafar una barca i perdre's en una illa en la qual podràs trobar aquell racó que nomes et pertany a tu. Aquell tros de roca en que poder estendre la tovallola (no, no hi ha gaires platges a Dalmàcia), aquella aigua transparent en que podràs tornar al teu origen.
No costa gaire somiar que ningú ha trepitjat mai les roques cantelludes que se't claven dolorosament als peus encara que sàpigues perfectament que abans que tu el iliris, els grec, els romans, els bizanzins, els otomans i tota mena de persones de qualsevol condició han estat allí.
En definitiva, val la pena veure Dubrobnik ni que sigui per tenir una impressió d'allò que podia haver estat i no va ser. I val la pena veure-la ara perque l'única cosa que ensenya la història és que els errors es repeteixen.