Corrandes d'exili

Després de totes les emocions d'ahir he decidit fer una última etapa de comiat, sol, per dir adéu al que quasi que s'ha convertit en un estil de vida. Quan m'he despertat al matí no semblava que fos tan bona idea. Estava entumit per les emocions (i la queimada) del dia anterior i el camí costava de trobar. A més per tota la badia se sentia el bum-bum d'una festa de platja. Massa contrast amb la serenor de tota la resta.
Finalment però, he retrobat el camí i les sensacions i he arribat fins a Lires, on he fet la pausa per esmorzar. Poc després de Lires, he retrobat la Sandra, una pelegrina de Bilbao amb qui ens havíem creuat vàries vegades, i hem fet la resta de camí junts. Ha estat un dia de rencontres perquè una mica més tard ens hem creuat amb en Tomeck, el pelegrí extrem polonès que anava cap a Fisterra. Ens ha dit que potser després aniria a Fàtima.
El camí era complicat perquè estava poc senyalitzat i a més hem decidit agafar una variant que s'acostava a la costa, encara menys senyalitzada. Jo creia que tot el camí passava prop del mar però no era el cas. Vorejar el mar hagués estat massa llarg perquè hi havia moltes badies profundes.
En tot cas hem aconseguit no perdre'ns i arribar a les envistes de Muxía. Muxía és un poble de pescadors preciós situat entre dues ries. Abans d'entrar el poble ens hem passejat amb els peus descalços per la platja de Ledoiro fins que hem reunit el valor suficient per tirar-nos a l'aigua. La platja era d'un blau intens, la sorra blanca i quasi deserta.
A Muxía hem enganxat les festes patronals i com a poble mariner que és treien la Mare de Déu (en aquest la del Carme) a navegar. Hem arribat just en el moment en que tornaven les barques a port, engalanades i carregades de gent fins a la punta del pal major. Les barques han estat rebudes amb un gran estrèpit de petards. Feia la impressió que saludaven la nostra arribada.
Per celebrar la fi, ara sí, definitiva dels nostres treballs hem devorat una mariscada esplèndida regada amb força albariño i culminada amb postres casolans i cafè. Després ens hem assabentat que l'autobús a Santiago sortia a les set o sigui que hem tingut temps de recollir la Muxiana i visitar l'església de Nuestra Señora de la Barca, l'excusa oficial del nostre pelegrinatge, a la punta de la península i sorprendre'ns amb la forma d'algunes roques. Algunes tan remarcables que fins tenien atribuïdes propietats miraculoses.
Ha estat un dia rodó. Fa pena deixar enrere el camí. Ara en comença un de nou.

Fisterra! Finis Terrae! La fi del món! El non plus ultra! Des del matí que frisava per veure el mar i en comptes d'això se m'oferia un paisatge de muntanya esplèndid. Quan per fi hem arribat ha estat una gran alegria. Per arribar a Fisterra però, encara hem hagut de pujar un turonet. Quina sensació quan per fi hem posat els peus a l'aigua! Hem caminat els tres quilòmetres de platja que ens separaven del poble de Fisterra amb els peus a l'aigua i recollint, ara sí, les autèntiques petxines del pelegrí. El cansament dels més de 800 km recorreguts per arribar fins aquí s'ha esborrat de cop.
Al vespre hem complert tots els rituals. Hem anat al cap de Finisterre, ens hem fet les fotos de rigor al km 0 i hem segellat la nostra credencial amb un segell enorme que m'ha ocupat una pàgina sencera. L'emoció al segellar ha estat més gran que el segell.
Complertes les formalitats, ens hem assegut sobre les pedres del penyasegat per contemplar l'espectacle de la posta de sol tot menjant pa amb formatge i fuet. Ja puc dir que he vist no pondre's el sol a l'extrem nord d'Europa i pondre's el sol a l'extrem oest del continent. Sóc un ésser afortunat.
Quan s'ha post el sol, hem cremat algunes peces de roba. Jo ho hagués cremat tot i hagués llençat les botes al mar tal com mana la tradició però era poc pràctic, encara les necessitava, o sigui que només he cremat uns calçotets. Gràcies als barrets de palla el foc ha cremat amb força i ha purificat el nostre viatge.
Després de tot plegat hem tornat a Fisterra i ho hem celebrat amb un orujo d'herbes en un bar local. Per rematar la nit ha resultat que en el bar feien queimada amb conxuro i tot i hem pogut degustar-la. Era una queimada no gaire queimada i molt forta. Un dia complet.
Realment el camí no pot acabar a Santiago. Al capdavall Santiago no deixa de ser una ciutat més, amb apòstol o sense. El camí ha d'acabar a Fisterra, en contacte amb el mar, la roca, la sorra, la natura primigènia.

Aquesta ha estat una llarga etapa que potser s'ha fet més llarga pel fet que sospito que la meva guia falseja (a la baixa) el nombre de quilòmetres fets. A part de la llargada, l'etapa en si no tenia cap dificultat especial. La vegetació semblava mediterrània: molt de blat de moro, molt de pi i força matoll. Potser la impressió s'accentuava per la blavor del cel i la caloreta que feia.
El poble d'Olveiroa és un bonic poble rural. Potser un dels més bonics i cuidats que he vist a Galícia: cases de pedra, hórreos, moltes mosques producte de moltes vaques. L'alberg és un dels més agradables de Galícia, amb una cuina preciosa amb llar de foc i equipament per cuinar (però el supermercat més pròxim és a 6 km entre anada i tornada).
Després de creuar-me amb tanta vaca pel camí, m'he regalat amb l'estofat de vedella local, excepcional. Torno a tenir la sensació de les etapes de meseta. Llargues tardes amb les cames satisfactòriament cansades per parlar, descansar i pensar.