Corrandes d'exili

Ja se sap que els polítics i la política tenen un impacte limitadet en la societat però sempre poden marcar tendències. Als polítics, quan no s'estan barallant simplement per la cadira, sempre els hi he sentit a dir que volen promoure la societat del coneixement perquè és una aposta de futur per l'economia i ves a saber què més. Una de les maneres de promoure quelcom, i sobretot en una societat tan mediatitzada com la nostra, és fer-ho visible. Doncs bé, em sembla especialment simbòlic que s'hagin carregat el departament d'universitats, recerca i societat de la informació. Em fa encara més gràcia tot plegat perquè recuperar el DURSI (que Maragall havia suprimit) va ser una de les promeses electorals d'Esquerra Republicana. Em penso que devien abandonar la reivindicació aproximadament 5 segons després de seure a la taula de negociació. Aquesta és la mesura de l'interès per la recerca dels nostres representants polítics.
Per acabar-ho d'adobar ni tan sols podré cantar-li les 40 en persona al conseller o director general de torn perquè amb tan de desgavell han suprimit (o almenys a mi ningú m'ha convidat) la trobada d'investigadors catalans a l'estranger que es feia cada any aprofitant les vacances de Nadal. No és que servís de gaire res més que per menjar-se algun canapé a la salut de la Generalitat (l'única cosa que la Generalitat ha fet mai per mi com a investigador a l'estranger) però sempre és bonic que algú es recordi de tu per aquestes dates.
En fi, vista la marcada aposta dels nostres polítics en particular i de la nostra societat en general (no oblidem que tenim els polítics que ens mereixem que per a això els hem votat, o no) per a la investigació jo ja estic desenvolupant nous coneixements. Si senyor, he començat a fer obres a casa per practicar una miqueta i les meves truites de patates estan arribant a nivells suficients com per a acontentar els turistes holandesos (no són massa exigents). Perquè està clar que aquesta és l'aposta de la nostra societat, el coneixement construnòmic.

He passat un cap de setmana fantàstic a París (Gràcies Eze i Lise). Entre altres activitats agradables diumenge vam visitar el Musée du quai Branly. Aquest és un nou museu que ha de ser el gran llegat Chiraquià al poble francès. A França els presidents tenen tendència a semblar faraons i qui més qui menys vol deixar alguna peça monumental (i cara) per a que sigui recordat. Les coses no han canviat pas tant en quatre mil anys!
L'edifici és esplèndid. Es tracta d'una obra de Jean Nouvel (l'autor de la torre d'Aigües de Barcelona), que més o menys bé a ser una versió horitzontal de la torre i juga amb els contrastos de colors. El museu el vaig trobar una mica caòtic però tampoc se'm pot fer massa cas perquè amb el meu sentit de l'orientació em podria perdre dins d'una capsa de sabates. Segurament hi havia una lògica en la distribució de les col·leccions tot hi que a mi em va costar de trobar. Algunes peces però eren una autèntica preciositat.
Ara bé, la línia ideològica del museu carrisqueja una mica. El prospecte informatiu anuncia que el propòsit del museu és oferir una aproximació renovada a les cultures no occidentals. Res a dir, i sembla que s'ho mereixen prou. Ara bé, si s'observa la col·lecció es pot veure que no hi ha pràcticament res de les cultures clàssiques àrab, xinesa o índia. Que certament són grans cultures però no són de cap manera cultures occidentals. El museu se centra en l'art i la cultura africanes, polinèsies, natives americanes, inuit, etc.
Quina és el tret comú de totes aquestes cultures? Que fins no fa molt han estat considerades primitives, inferiors, quelcom a suprimir. I això val tan per a les civilitzacions occidentals com per les altres grans civilitzacions que he esmentat. També algunes referències a grans Exploradors fan força ferum eurocentrista. Els grans exploradors de l'oceà Pacífic no són ni Magalhaes, ni Cook. Són els polinesis per posar un exemple.
En resum, sembla que el museu ha creat una nova definició de cultura no occidental. És aquella que al llarg de la història ha estat perseguida, marginada i despreciada.
Si del que es tractava era de posar en relleu el fet que existeixen altres cultures apart de les tres o quatre que a tots ens venen al cap, cultures que per altra part són un prodigi d'adaptació a l'entorn i molt més complexes del que poden semblar a primera vista, el propòsit era molt lloable.
Ara bé, que no ho bategin com a museu de les cultures no occidentals. Ho podrien batejar com a museu de les cultures marginades per exemple. Però potser llavors haurien de deixar un raconet per a una mostra d'artesania occitana i potser aquesta no era la intenció del senyor Chirac quan va plantar la seva piràmide personal al Quai Branly.

P.S. De totes maneres deixant de banda qüestions ideològiques és quelcom que s'ha de veure. Si voleu anar-hi aneu-hi el primer diumenge de mes. L'exposició és gratuïta. Més informació a www.quaibranly.fr