07 de novembre 2006
Tripartit: segona part
Un cop acabat tot el procés d'eleccions i constitució del nou govern tinc ganes d'opinar-ne ja que crec que la meva opinió és tan vàlida (o no) com la de tota la colla d'opinadors professionals, tertulians i líders d'opinió que hem sentit tots aquests dies.
En primer lloc: sóc independentista i socialdemòcrata, és a dir un votant potencial d'esquerra. En segon lloc: en aquestes últimes eleccions vaig votar convergència.
La primera cosa que vull deixar clara és que el pacte del tripartit és legal i legítim, no oblidem que som una democràcia parlamentària, no només has de ser la força més votada si no que has de teixir majories parlamentàries, si no has sabut trobar aliats no val a queixar-se.
En segon lloc: A tots els que van votar per esquerra i ara estan dolguts perquè ha fet president a Montilla el mínim que els puc dir és estúpids. Vista la campanya, el seu vot va ser una carta blanca per a pactar amb qui la direcció d'esquerra cregués convenient. Si no volien que Montilla fos president haurien d'haver votat directament per Convergència com vaig fer jo (encara que sense entusiasme).
Pel que fa als pactes: Esquerra ha abandonat definitivament l'equidistància. Per pactar amb un partit que ha obtingut els pitjors resultats electorals de la seva història (i un dels candidats pitjor valorats afegiria jo) se n'han de tenir moltes ganes. Està clar que Esquerra, dels dos eixos en que es mou la política catalana: el nacional i l'ideològic ha decidit potenciar l'ideològic. Només em pregunto si realment el camí més ràpid vers la independència passa per posar com a president de la Generalitat al representant d'un partit més proper ideològicament al PSOE que mai ara que la vella guàrdia catalanista ha estat hàbilment fagocitada.
Espero almenys que siguin prou hàbils per fer valer la seva posició de força en el nou escenari per a no deixar-se fer fora el líder per ordre de Madrid, expulsar del govern o permetre desastres com el de l'Institut Ramon Llull.
Pel que fa a la composició del govern: hi ha un parell de coses que m'han sorprès. En primer lloc donar la conselleria d'interior a Iniciativa per Catalunya. Amb tots els respectes això és com posar el llop a guardar les ovelles. Bé, ben mirat, és posar les ovelles a guardar les ovelles. Perquè a veure, la funció del conseller d'interior ha de ser fer una miqueta de por al ciutadans i el senyor Saura en aquest paper no és gaire creïble. Com s'enfrontarà a una manifestació d'antisistema amb ganes de trencar aparadors? Repartint flors? (o més aviat testos que és més sostenible).
En segon lloc, no entenc com Esquerra s'ha deixat perdre la conselleria d'Educació. Educació és un dels pocs camps en que el govern català té plenes competències i per tant un marge d'actuació ampli. Deixar aquest camp d'actuació a un partit supeditat a Madrid és, a la pràctica, retornar-los les competències d'educació. En segon lloc, i lligat amb això, durant la campanya el senyor Carod va prometre tornar a crear un departament d'Universitats, Recerca i Societat de la informació. No l'he vist per enlloc i crec que fóra bo visualitzar l'aposta per aquesta nova econòmia i la societat del coneixement de que tothom parla però ningú no sembla creure's massa.
Pel demés ara el que correspon és estar atents a l'acció del govern, criticar quan sigui necessari i recordar que els governs passen però que els pobles queden.
En primer lloc: sóc independentista i socialdemòcrata, és a dir un votant potencial d'esquerra. En segon lloc: en aquestes últimes eleccions vaig votar convergència.
La primera cosa que vull deixar clara és que el pacte del tripartit és legal i legítim, no oblidem que som una democràcia parlamentària, no només has de ser la força més votada si no que has de teixir majories parlamentàries, si no has sabut trobar aliats no val a queixar-se.
En segon lloc: A tots els que van votar per esquerra i ara estan dolguts perquè ha fet president a Montilla el mínim que els puc dir és estúpids. Vista la campanya, el seu vot va ser una carta blanca per a pactar amb qui la direcció d'esquerra cregués convenient. Si no volien que Montilla fos president haurien d'haver votat directament per Convergència com vaig fer jo (encara que sense entusiasme).
Pel que fa als pactes: Esquerra ha abandonat definitivament l'equidistància. Per pactar amb un partit que ha obtingut els pitjors resultats electorals de la seva història (i un dels candidats pitjor valorats afegiria jo) se n'han de tenir moltes ganes. Està clar que Esquerra, dels dos eixos en que es mou la política catalana: el nacional i l'ideològic ha decidit potenciar l'ideològic. Només em pregunto si realment el camí més ràpid vers la independència passa per posar com a president de la Generalitat al representant d'un partit més proper ideològicament al PSOE que mai ara que la vella guàrdia catalanista ha estat hàbilment fagocitada.
Espero almenys que siguin prou hàbils per fer valer la seva posició de força en el nou escenari per a no deixar-se fer fora el líder per ordre de Madrid, expulsar del govern o permetre desastres com el de l'Institut Ramon Llull.
Pel que fa a la composició del govern: hi ha un parell de coses que m'han sorprès. En primer lloc donar la conselleria d'interior a Iniciativa per Catalunya. Amb tots els respectes això és com posar el llop a guardar les ovelles. Bé, ben mirat, és posar les ovelles a guardar les ovelles. Perquè a veure, la funció del conseller d'interior ha de ser fer una miqueta de por al ciutadans i el senyor Saura en aquest paper no és gaire creïble. Com s'enfrontarà a una manifestació d'antisistema amb ganes de trencar aparadors? Repartint flors? (o més aviat testos que és més sostenible).
En segon lloc, no entenc com Esquerra s'ha deixat perdre la conselleria d'Educació. Educació és un dels pocs camps en que el govern català té plenes competències i per tant un marge d'actuació ampli. Deixar aquest camp d'actuació a un partit supeditat a Madrid és, a la pràctica, retornar-los les competències d'educació. En segon lloc, i lligat amb això, durant la campanya el senyor Carod va prometre tornar a crear un departament d'Universitats, Recerca i Societat de la informació. No l'he vist per enlloc i crec que fóra bo visualitzar l'aposta per aquesta nova econòmia i la societat del coneixement de que tothom parla però ningú no sembla creure's massa.
Pel demés ara el que correspon és estar atents a l'acció del govern, criticar quan sigui necessari i recordar que els governs passen però que els pobles queden.
Ciutadans-Ciudadanos: No volem debat identitari? Dues tasses!
De totes les bestieses que s'han arribat a dir i a fer durant la passada campanya electoral la que més gràcia m'ha fet és l'afirmació del partit ciutadans que ells es presenten per deixar enrere debats identitaris estèrils i parlar sobre els temes que interessen a la gent. Home, es poden dir moltes tonteries, però que un partit que basa el seu discurs en qüestionar la identitat de Catalunya es presenti com a garant de la superació d'aquest debat és una tonteria com una casa. Perquè a veure, algú recorda alguna proposta d'aquest partit sobre altres temes que interessen (o no) a la gent?
D'altra banda, per la immensa majoria de la gent a Catalunya el debat identitari ja ha estat superat. Més o menys queda així: Catalunya és una nació amb una part important de població immigrant el grau d'integració de la qual va des de l'entusiasme independentista a la beligerància espanyolista passant per totes les gradacions del tan -se-me'n-fotisme.
Aquesta nació té una llengua pròpia anomenada català que comparteix espai (en posició d'inferioritat en molts àmbits) amb una llengua aliena que s'ha obert camí per una combinació de repressió brutal del català en els àmbits socials, culturals i educatius i la pressió demogràfica de la immigració massiva que va arribar aquí sense tenir accés a la cultura catalana (ja que estava prohibida).
Actualment, després de donar-hi moltes voltes, tenim un sistema que garanteix que tota la població que accedeix al sistema educatiu coneix el català i el castellà. L'ús social és el següent, et pots trobar amb gent en una feina destinada a atendre el públic que no entengui el català (no dic res ja de parlar-lo, la meva última experiència va ser a l'stand de la Nestlé a la fira de Girona dijous passat) però mai et trobaràs a ningú que no sigui capaç d'atendre't en castellà.
O sigui que resumint, el que tenim aquí és una societat bilingüe en que una colla d'inadaptats reclama el seu dret a ser monolingües en castellà.
Em sembla legítim que reclamin aquest privilegi (la democràcia, té aquestes coses, es poden crear partits temàtics per defensar els interessos d'uns pocs privilegiats) però que parlin clar i castellà: aquests senyors són una colla de nacionalistes espanyols que treballen per a crear dos tipus de ciutadans: els colonialistes que exigeixen viure exclusivament en la seva llengua i els natius, que no tenen més remei que saber-les totes dues si volen un cafè a la fira de Girona.
D'altra banda, per la immensa majoria de la gent a Catalunya el debat identitari ja ha estat superat. Més o menys queda així: Catalunya és una nació amb una part important de població immigrant el grau d'integració de la qual va des de l'entusiasme independentista a la beligerància espanyolista passant per totes les gradacions del tan -se-me'n-fotisme.
Aquesta nació té una llengua pròpia anomenada català que comparteix espai (en posició d'inferioritat en molts àmbits) amb una llengua aliena que s'ha obert camí per una combinació de repressió brutal del català en els àmbits socials, culturals i educatius i la pressió demogràfica de la immigració massiva que va arribar aquí sense tenir accés a la cultura catalana (ja que estava prohibida).
Actualment, després de donar-hi moltes voltes, tenim un sistema que garanteix que tota la població que accedeix al sistema educatiu coneix el català i el castellà. L'ús social és el següent, et pots trobar amb gent en una feina destinada a atendre el públic que no entengui el català (no dic res ja de parlar-lo, la meva última experiència va ser a l'stand de la Nestlé a la fira de Girona dijous passat) però mai et trobaràs a ningú que no sigui capaç d'atendre't en castellà.
O sigui que resumint, el que tenim aquí és una societat bilingüe en que una colla d'inadaptats reclama el seu dret a ser monolingües en castellà.
Em sembla legítim que reclamin aquest privilegi (la democràcia, té aquestes coses, es poden crear partits temàtics per defensar els interessos d'uns pocs privilegiats) però que parlin clar i castellà: aquests senyors són una colla de nacionalistes espanyols que treballen per a crear dos tipus de ciutadans: els colonialistes que exigeixen viure exclusivament en la seva llengua i els natius, que no tenen més remei que saber-les totes dues si volen un cafè a la fira de Girona.
