Corrandes d'exili

No sabria dir exactament perquè no em ve gaire de gust parlar del tema de l'Estatut. Suposo que jo, com el 90% dels catalans, també n'estic cansat de sentir-ne parlar. En tot cas per peticions en faré alguna reflexió.
A mi tot el tema de l'Estatut em sembla com la grossa de Nadal. Primer penses que no val la pena comprar números perquè saps positivament que la probabilitat que et toqui alguna cosa és ínfima. Finalment la propaganda, les ganes, la tradició o com se'n vulgui dir t'empenyen a anar a aquella administració de confiança del parc de la Ciutadella. Demanes un bon número i resulta que els dependents es posen a discutir entre ells quin pot ser el millor número fins que acabes marejat. Però finalment et donen un número d'aquells rodons, que t'il·lusiona i acabes sortint convençut que aquest any si que et tocarà alguna cosa. Potser no la grossa però si un segon premi.
Però ai, arriba el dia del sorteig a Madrid, i vas veient com van cantant els números dels premis grossos i, caram! resulta que cap és el teu. Al final, quan ja has perdut tota esperança et toca un d'aquells premis de consolació. Allò de que l'hi tornem els calés i quatre duros pel cafè. I et quedes amb cara de pena i et preguntes si valia la pena tan de remenament per un resultat tan minso. Si no valdria més haver invertit els diners en un bon vi del Priorat. De pelat t'haguessis quedat pelat igual, però almenys haguessis passat una bona estona.

Dedicat a en Jaume, amb afecte