13 de març 2006
No som una nació. Som una colònia.
Recentment el senyor Mariano Rajoy, líder del PP, ha declarat que Catalunya no és ni ha estat mai una nació. Se l'hi podria respondre que no sabem si avui Espanya és una nació però el que és segur és que no ho ha estat sempre. Però no és aquest el tema que m'ocupa i em preocupa.
El que em preocupa de debò és que els polítics d'aquest país semblen entestats a donar-li la raó. En qualsevol nació del món hi ha certs temes considerats d'Estat. Són temes que es consideren tan importants per l'estabilitat del país que s'intenta buscar el màxim consens entre les diferents forces polítiques i una acció unitària per fer front als reptes. Dos dels temes clàssicament considerats d'Estat són les lleis fonamentals que regeixen un país i les relacions exteriors. Si analitzem l'actuació dels diferents partits polítics en el tema de l'Estatut podem veure que es va obtenir un notable èxit en l'elaboració de l'Estatut al parlament, deixant de banda l'actuació del PP que a Catalunya no deixa de ser un alien polític. Certament els partits van demostrar un gran sentit de país al posar-se d'acord en un text que fos assumit per tots.
És l'actuació posterior el que desprestigia tota la classe política catalana i posar de manifest la seva falta de visió de país. Un acord del parlament de Catalunya hagués hagut de ser presentat i negociat al congrés dels diputats espanyol pel parlament de Catalunya, de país a país. En lloc d'això tenim que el PSC desapareix completament d'escena per deixar pas al PSOE, ERC i CiU competeixen entre ells per atorgar-se els mèrits de la negociació en lloc de fer un front comú, d'ICV no en parlo perquè en aquestes qüestions són una mera comparsa del PSC, ja que saben que són els únics amb qui poden governar. I tot això enmig d'una terrible campanya anticatalana del PP orquestrada molt intel·ligentment per tal de que el PSOE rebaixés fins a l'absurd els continguts de l'Estatut.
En definitiva la falta de sentit d'Estat i el tacticisme dels partits polítics condemnaran aquest país a 30 anys més de penúria amb un Estatut irrisori en lloc del gran salt endavant que hagués suposat l'Estatut aprovat el 30 de setembre passat. El pitjor de tot plegat no és que no ens mereixem els polítics que tenim sinò que tenim els polítics que ens mereixem.
El que em preocupa de debò és que els polítics d'aquest país semblen entestats a donar-li la raó. En qualsevol nació del món hi ha certs temes considerats d'Estat. Són temes que es consideren tan importants per l'estabilitat del país que s'intenta buscar el màxim consens entre les diferents forces polítiques i una acció unitària per fer front als reptes. Dos dels temes clàssicament considerats d'Estat són les lleis fonamentals que regeixen un país i les relacions exteriors. Si analitzem l'actuació dels diferents partits polítics en el tema de l'Estatut podem veure que es va obtenir un notable èxit en l'elaboració de l'Estatut al parlament, deixant de banda l'actuació del PP que a Catalunya no deixa de ser un alien polític. Certament els partits van demostrar un gran sentit de país al posar-se d'acord en un text que fos assumit per tots.
És l'actuació posterior el que desprestigia tota la classe política catalana i posar de manifest la seva falta de visió de país. Un acord del parlament de Catalunya hagués hagut de ser presentat i negociat al congrés dels diputats espanyol pel parlament de Catalunya, de país a país. En lloc d'això tenim que el PSC desapareix completament d'escena per deixar pas al PSOE, ERC i CiU competeixen entre ells per atorgar-se els mèrits de la negociació en lloc de fer un front comú, d'ICV no en parlo perquè en aquestes qüestions són una mera comparsa del PSC, ja que saben que són els únics amb qui poden governar. I tot això enmig d'una terrible campanya anticatalana del PP orquestrada molt intel·ligentment per tal de que el PSOE rebaixés fins a l'absurd els continguts de l'Estatut.
En definitiva la falta de sentit d'Estat i el tacticisme dels partits polítics condemnaran aquest país a 30 anys més de penúria amb un Estatut irrisori en lloc del gran salt endavant que hagués suposat l'Estatut aprovat el 30 de setembre passat. El pitjor de tot plegat no és que no ens mereixem els polítics que tenim sinò que tenim els polítics que ens mereixem.
