Corrandes d'exili

Avui continuaré la meva crònica holandesa. Una de les coses a que realment costa acostumar-se en aquest país és al menjar. La seva alimentació és terrible. De fet crec que aquesta és la gran diferència cultural entre els pobles mediterranis i els del nord. Per a nosaltres menjar és un plaer. Per a ells és una necessitat de supervicència i qualsevol cosa va bé per omplir-se el pap. Tinc la teoria més o menys confirmada que això és degut a la influència luterana en la societat, que els fa ser molt acètics i rígids en certes coses. La prova de la meva teoria és que si vas a la catòlica Bèlgica, de cultura plenament holandesa per altra part, el menjar que et trobes ja dóna unes 3000 voltes a l'Holandès. En fi, la qüestió és que per a un holandès unes patates bullides sense cap gràcia amb una salsa de plàstic comprada al super serà molt lekker i ja no els trauràs d'aquí.
Els horaris holandesos tampoc no ajuden gaire. Normalment la gent comença a treballar cap a les 8 o dos quarts de 9 i cap a les 12 fan una pausa de mitja horeta on mengen una mica de pa amb qualsevol cosa i un got de llet, un segon esmorzar vaja, i apa a córrer fins a les 5 de la tarda. Això si que ho tenen, ells fan les seves 8 horetes de rigor i a les 5 menys un minut no els busquis enlloc. Naturalment amb aquest apat tan esquifit al migdia a les 6 de la tarda ja estan tots sopant. I després de sopar, doncs pobrets, com que no tenen gaire res a fer (les botigues tanquen a les 6) es connecten al televisor fins a l'hora d'anar a dormir, que sol ser cap a les 11 com a molt tard. Això del televisor no és broma. Mirant per les finestres del meu barri, (aquesta és una altra característica, les cases tenen uns finestrals enormes sense cortines de cap mena amb la qual cosa semblen expositors de l'Ikea), en el 99% dels casos la gent estava hipnotitzada davant de la tele o de l'ordinador.
A més es pot veure que la gent va a dormir d'hora perquè els anuncis de línies calentes comencen a partir de mitjanit.
Apa, crec que aquest blog ja és prou llarg. Algun dia us parlaré d'aquest mitjà de transport tan fantàstic que és la bicicleta.

A França recentment hi ha hagut i encara hi ha manifestacions multitudinàries i batalles campals en protesta per una nova llei laboral que permet l'acomiadament lliure durant dos anys per als menors de 26 anys que accedeixin a la primera feina.
A Barcelona el divendres passat hi va haver una batalla campal perquè l'ajuntament no volia permetre l'entrompada (altrament dit en terres foranes "botellón"). Dos països, dos models de societat?
Algú s'imagina on podria arribar aquesta energia destructiva ben encarrilada cap a objectius més nobles que reclamar el dret a emborratxar-se al carrer? (Cosa a la qual no tinc cap inconvenïent sempre que no s'embruti res ni es molesti els veïns, que consti). Quin tipus de gent tenim en aquest país? Quina falta d'expectatives? Tan malament estem que només ens podem mobilitzar per reclamar el dret a emborratxar-nos en pau?
O és que potser és tot el contrari. Aquí tothom té una feina estable, una vivenda decent, uns serveis públics com Déu mana, un govern eficient? Si és així crec que em vaig equivocar marxant del país. Realment s'ha de ser boig per marxar d'un país on tot va tan bé que l'única cosa que ens queda per protestar és pel nostre dret a emborratxar-nos.

Hi ha gent que em pregunta què tal és Holanda. Avui intentaré donar algunes primeres impressions del país que m'acull. En primer lloc haig de dir però que jo no visc a Holanda. Visc en una comunitat internacional on el contacte amb els holandesos és més aviat minso. De fet és natural perquè els meus companys de departament no són holandesos i la immensa majoria dels meus amics són estrangers. A part de la barrera idiomàtica, encara que aquí tothom parla anglès tothom sap que la gent prefereix expressar-se en la pròpia llengua, a Delft la vida social dels estudiants universitaris està organitzada al voltant de fraternitats. Com a tals són clubs tancats amb ritus d'iniciació i a mi francament ni m'agrada ni m'interessa pertànyer a una secta. Per tant, la meva visió sobre Holanda i els holandesos és molt parcial i limitada.
Una de les coses interessants és que és una societat molt tolerant. Aquí hi ha gent de tot arreu i tots viuen com els sembla. Els immigrants però en general no s'integren a la societat holandesa sinò que conviuen tots en harmònica ignorància. Malgrat això fins ara no hi ha hagut massa problemes de convivència. Això però està canviant. L'assassinat del director de cinema Theo Van Gogh degut a les seves crítiques sobre l'Islam i els incidents posteriors han estat un xoc per a la societat holandesa. Sembla que s'han adonat que la política d'ignorància mútua pot portar problemes socials greus en cas de crisi i últimament estan demanant una major integració de la població estrangera.
Un altre cosa interessant és que és una societat amb molt pocs prejudicis. Davant dels problemes en comptes d'amagar-los sota la catifa com fan la majoria de països als afronten intentant-los regular. Això es pot veure en les polítiques sobre prostitució o drogues per exemple. Bé, això és una manera de veure-ho. Una altra manera de veure-ho, com diu un amic meu, és que en aquest país la policia és tan ineficient que quan no poden acabar amb un delicte el toleren.
També és una societat amb una economia molt internacionalitzada des de fa molt de temps. No és estrany trobar gent de tot el món, no tan sols en gran multinacionals o a la Universitat sinò també en petites companyies de base tecnològica i els holandesos conserven una vocació viatgera important. En general, però, com deia, els estrangers són més tolerats que integrats. El tracte que he tingut amb els pocs holandesos que conec sempre ha estat molt correcte però poc càlid. Això sí, si més no mai no m'he sentit com un intrús ni he patit episodis de xenofòbia com per exemple a Anglaterra.
Bé, i aquí acaben les primeres pinzellades de la meva visió sobre la societat holandesa. Més endavant parlaré de coses més prosaiques com ara els horaris o el menjar.

És lògic i lícit que un mitjà d'informació respongui a una certa ideologia que s'expressi a través dels seus articles d'opinió o d'anàlisi. El que no té cap sentit és que aquesta ideologia contamini tota la informació del mitjà. No té sentit que s'intenti adaptar la realitat al seu punt de vista ideològic mitjançant la publicació de mitges veritats, rumors, mentides flagrants o elevacions d'anècdotes a categoria. I no té sentit en primer lloc pels propis editors d'aquests mitjans, que es dediquen a opinar i analitzar una realitat virtual que ells mateixos han creat. Per desgràcia això és exactament el que passa en la immensa majoria dels mitjans de comunicació.
Però de tan en tan la realitat dóna una bufetada als mitjans i s'imposa amb força. És el cas de la passada manifestació en pro de l'Estatut. Va ser un èxit sorprenent per a tothom (per a mi també ja que depenc dels mitjans per saber què passa al meu país) perquè tots els mitjans havien ignorat la remor de fons d'aquest país.
Sembla doncs que avui dia per tenir una idea aproximada de la realitat del país només queden dues opcions: O bé es llegeixen catorze diaris diferents tenint en compte els seus filtres ideològics o bé no se'n llegeix cap. Personalment crec que la millor opció és la segona. Potser no t'assabentes de res però almenys no portes al cap una visió de la realitat que no existeix. Desgraciadament encara no he trobat cap alternativa per a aquella mitja horeta del matí en que fa tanta mandra posar-se a treballar i on l'excusa de llegir el diari per estar "informat" apaivaga la mala consciència o sigui que no tinc més remei que seguir llegint. S'accepten propostes.

Recentment el senyor Mariano Rajoy, líder del PP, ha declarat que Catalunya no és ni ha estat mai una nació. Se l'hi podria respondre que no sabem si avui Espanya és una nació però el que és segur és que no ho ha estat sempre. Però no és aquest el tema que m'ocupa i em preocupa.
El que em preocupa de debò és que els polítics d'aquest país semblen entestats a donar-li la raó. En qualsevol nació del món hi ha certs temes considerats d'Estat. Són temes que es consideren tan importants per l'estabilitat del país que s'intenta buscar el màxim consens entre les diferents forces polítiques i una acció unitària per fer front als reptes. Dos dels temes clàssicament considerats d'Estat són les lleis fonamentals que regeixen un país i les relacions exteriors. Si analitzem l'actuació dels diferents partits polítics en el tema de l'Estatut podem veure que es va obtenir un notable èxit en l'elaboració de l'Estatut al parlament, deixant de banda l'actuació del PP que a Catalunya no deixa de ser un alien polític. Certament els partits van demostrar un gran sentit de país al posar-se d'acord en un text que fos assumit per tots.
És l'actuació posterior el que desprestigia tota la classe política catalana i posar de manifest la seva falta de visió de país. Un acord del parlament de Catalunya hagués hagut de ser presentat i negociat al congrés dels diputats espanyol pel parlament de Catalunya, de país a país. En lloc d'això tenim que el PSC desapareix completament d'escena per deixar pas al PSOE, ERC i CiU competeixen entre ells per atorgar-se els mèrits de la negociació en lloc de fer un front comú, d'ICV no en parlo perquè en aquestes qüestions són una mera comparsa del PSC, ja que saben que són els únics amb qui poden governar. I tot això enmig d'una terrible campanya anticatalana del PP orquestrada molt intel·ligentment per tal de que el PSOE rebaixés fins a l'absurd els continguts de l'Estatut.
En definitiva la falta de sentit d'Estat i el tacticisme dels partits polítics condemnaran aquest país a 30 anys més de penúria amb un Estatut irrisori en lloc del gran salt endavant que hagués suposat l'Estatut aprovat el 30 de setembre passat. El pitjor de tot plegat no és que no ens mereixem els polítics que tenim sinò que tenim els polítics que ens mereixem.

Ha mort Slodoban Milosevic. A mi m'ha vingut al cap una frase usada sovint pels polítics espanyols, davant les reivindicacions sobiranistes de les diferents nacions de l'Estat advertien sobre el perill d'una "balcanització" d'Espanya. Si analitzem la història recent dels balcans comprovem que una sèrie de nacions que no se sentien a gust en l'Estat suposadament federal però en realitat fortament centralista i controlat per la nació més poblada van iniciar processos d'independència. La reacció de la nació majoritària va ser utilitzar les forces de seguretat que controlaven per intentar ampliar el seu territori de forma brutal amb l'excusa de protegir (ho volguessin o no) les minories ètniques situades en el territori d'aquestes nacions sobiranistes. Això va costar una dècada de sang que no va aconseguir parar el procés d'independència de totes aquestes nacions però en canvi si que va arruïnar, aïllar i deixar en mans dels pitjors criminals la nació majoritària.
El paral·lelisme és evident o sigui que senyors independentistes prou de fer el burro que si no qualsevol dia vindran els tancs de l'exèrcit espanyol a massacrar la població catalana per tal de defensar la minoria castellana que viu en aquest país (ho vulguin o no). Ja ens ho han advertit o sigui que qui avisa no és traïdor (encara que si que pot ser un genocida en potència).
Ha mort Slodoban Milosevic. Descansi en pau i esperem que els seus admiradors a la península quedin ben descansats.

Heus aquí una pregunta que se'm fa difícil de respondre. Què m'ha impulsat a iniciar un blog? Suposo que aquesta necessitat humana bàsica de comunicació, ni que sigui, com sembla que serà, unidireccional. Tot i que la meva experiència a l'estranger està resultant fantàstica a vegades es troba a faltar expressar les pròpies idees i impressions en la pròpia llengua a gent que les entengui sense més, sense haver-les de contextualitzar. Llavors, en lloc de donar la tabarra per telèfon o mail, per què no escriure-les en un racó on la gent és lliure de llegir (o no) i comentar (o tampoc) quan li vingui de gust el que allí hi ha escrit?
Quin tipus de blog serà aquest? No penso posar-hi límits. serà una combinació d'articles d'opinió, corresponsalia a l'estranger, crònica de viatges (quan n'hi hagi) i dietari personal. Tampoc penso imposar-me cap obligació en quan a la periodicitat. L'actualitzaré quan en tingui temps i ganes. El que si que agrairé sempre però, seran els vostres comentaris i col·laboracions. Potser serà una bona manera de coneixer-nos millor tots plegats. Si és així, benvingut sigui aquest blog.